Els poetes també riuen
Una bona notícia. Després d’un mes d’injustícia, les llibreries –tant les grans com les que ens ho semblen– podran tornar a obrir en cap de setmana. Ja no caldrà posar un cert aire clandestí per anar-hi de dilluns a divendres. Aquests últims dies, amb el coll alçat, he llegit tres llibres, d’aquells que es devoren en el que dura un partit de futbol. Enric Gomà publica El català tranquil, un manifest imprescindible. Per optimista, per irreverent i perquè ja està bé que la nostra llengua visqui “en un estat de crispació permanent, entre correccions, renys i neguits”. Com diu Gomà, una llengua que provoca inseguretat deixa de parlar-se. I aleshores l’autor –etimològicament rigorós, escrupolós amb les fonts i brillant en la formulació– juga amb tot de casos actuals i col·loquials que et fan rumiar. I somriure. El debat entre la manera de pronunciar Valldoreix o Valldoreig, per exemple, m’ha despentinat els dogmes de santcugatenc de quilòmetre zero. El mateix Gomà, en un altre moment, fa referència a les cartes que Joan Coromines, el lingüista que no suportava ni els llumins ni les guixetes, enviava a Carles Riba. Precisament, qui durant anys i panys ha recollit tota la correspondència de Carles Riba en quatre volums ha estat l’editor Carles-Jordi Guardiola. Acabada la feina, acaba de publicar Els poetes també riuen. És la transcripció de les converses que Guardiola va mantenir amb les persones que van tractar l’insigne poeta. De Perucho a Triadú o Camilo José Cela. Són 80 pàgines fonamentals per a qui vulgui aprofundir en la vida d’un poeta que portava el capital del sacrifici de l’exili al damunt. El tercer llibre, Com viatjar amb un salmó, és el recull d’una cinquantena d’articles publicats per Umberto Eco, un dels grans savis del segle XX. Sempre hi ha idees interessants en ell. Al costat de columnes impecables, però, n’hi ha d’altres que, com diria en Gomà, són de vergonyeta.
La vergonyeta i les vergonyes
Segons Enric Gomà, la vergonyeta és la manera particular que tenen a Sabadell d’anomenar la vergonya aliena. És, exactament, el sentiment de torbació que he experimentat quan he llegit que l’exconseller Santi Vila ha hagut d’aportar el seu pis de Figueres com a aval per a la fiança de 216.000 euros que li ha imposat el jutjat d’Osca per desobediència. El seu pecat amb la justícia? Haver-se negat a lliurar les famoses obres d’art al monestir de Sixena perquè, com a conseller de Cultura, considerava que aquell patrimoni era legítimament a Catalunya i no s’havia de moure del Museu de Lleida. Quin és el seu pecat amb Catalunya perquè ell hagi de respondre personalment d’una gestió que va fer quan formava part del Govern? Doncs, precisament, haver dimitit del govern de Puigdemont abans que es declarés la República amb la boca petita i haver maldat, fins a última hora, amb contactes aquí i allà, perquè es convoquessin eleccions. Quan es pensava que se n’havia sortit, Puigdemont va fer un últim gir de guió i Vila, retratat i assenyalat, en va pagar les conseqüències. Va convertir-se en el botifler més buscat del principat, se’l va descavalcar de la política i ara dirigeix les aigües de Banyoles. Ell es va desfogar escrivint un llibre: D’herois i traïdors. El dilema de Catalunya, atrapada entre dos focs és la seva versió dels fets. Equivocat o prudent, judes o responsable, res del que li passa ara no és justificable. No entenc que el Govern / els independentistes / els catalanistes / les persones amb sentit comú haguem pogut permetre que s’hagi arribat a aquest punt. En el seu moment, quan em van explicar que la Caixa de Solidaritat es negava a ajudar a pagar la defensa de Santi Vila en el judici del Procés ja em va esgarrifar. Ara, quan veig que la Generalitat ha deixat sol a qui va defensar el patrimoni català com a conseller, em cau l’ànima als peus. Com a país, en aquest cas, potser estem ensenyant les vergonyes.
