Dos poetes

Aquest any 2021 ens ha portat dues commemoracions de poetes que aquí han passat sense massa pena ni glòria. Potser perquè un d’ells era francès i l’altre italià. Parlo de Baudelaire i de Dante. Charles Baudelaire i Dante Alighieri. 

Baudelaire va néixer i morir a París. Dante va néixer a Florència i va morir a Ravenna. El primer està enterrat al cementiri de Montparnasse, a la capital francesa, a la tomba del seu padastre, el general Aupick. Dante té una tomba a Ravenna, una capelleta d’estil eclèctic, sense massa gràcia. La tomba de Baudelaire tampoc no té cap gràcia, tot i que, a poques passes, els seus admiradors hi van alçar un monument una mica modernista que en té una mica més. Tots dos van tenir una vida difícil. Baudelaire per raons diguem-ne de comportament social, Dante, de comportament polític. Baudelaire vivia d’aquella manera que se’n diu dissoluta (droga, deutes, prostitutes…). Dante es va haver d’exiliar de Florència i si hi tornava estava condemnat a morir cremat. 

I encara una altra cosa uneix aquests poetes: tot i haver escrit molt tots dos, se'ls coneix bàsicament per una sola obra. Les flors del mal, en el cas de Baudelaire. La Comèdia, coneguda com a Divina comèdia, en el de Dante.  

Dante, que va néixer a Florència no se sap exactament quin any (se suposa que el 1265), va ser batejat al baptisteri de la catedral de Florència, il mio bel San Giovanni, com en diu ell. L’edifici, que encara hi és, no tenia les meravelloses portes de bronze que ara tornen a no ser-hi (n’hi ha una còpia, les autèntiques són al Museo dell'Opera del Duomo). Quan el van batejar, li van posar Durante; Dante és el nom familiar, com Pep ho és de Josep. Els catalans tenim la mania d’anomenar-lo el Dant. Com si fos un parent. Una manera de fer, a més, ignorant, perquè els italians mai posen l’article davant del nom. Només del cognom. Així diuen la Bartoli, però mai la Cecilia, per exemple. O sigui que deixem estar el Dant i quedem-nos simplement amb Dante. 

La Comèdia és un poema meravellós, d’una riquesa extraordinària. Hi porto des dels disset anys i aviat en faré vuitanta. Sempre hi faig descobriments. Sempre que torno als passatges estimats torno a emocionar-m’hi com si fos la primera vegada que els vaig llegir. És inesgotable.

Com saben, és un poema construït amb el número tres al fons, que és el número de la Trinitat. Consta de tres parts o cantica, l’Infern, el Purgatori i el Paradís. Cada part té trenta-tres cants, menys la primera, que en té trenta-quatre, perquè el primer cant de l’Infern es considera una introducció (així, sumant tots els cants, s’arriba al número 100, el de la perfecció). D’altra banda, Dante inventa una estrofa per escriure el poema: el tercet encadenat. Cada estrofa té tres versos que rimen, el primer amb el tercer, i el del mig queda lliure per rimar amb el primer i el tercer de l’estrofa següent. Així es forma una cadena prodigiosa fins al final del cant. I cada part sempre acaba amb la paraula estrelles. Però tot això, que dóna una gran plaer mental, no té cap importància. Ni tan sols el tema, aquest viatge a l’altre món. Per mi, el que fa de Dante un gran poeta és el llenguatge. La naturalitat i l’expressivitat del seu llenguatge, la riquesa de les seves imatges tan reals. 

I de fet, això és també el que fa gran Baudelaire. Això també els uneix: el batec real de la llengua. Dante situa els seus pecadors a l’infern. Baudelaire al París de la seva època.

La seva obra poètica és Les flors del mal, llibre que abans s’havia de titular Les lesbianes. Va ser un llibre escandalós, censurat, condemnat per la justícia, però ha arribat incòlume fins als nostres dies, amb tota la seva força creativa i tota la bellesa de les seves imatges i la seva llengua. Dels jutges que el van condemnar ningú no se’n recorda, només algun especialista en Baudelaire i encara gràcies a ell. Trist triomf, esclar, perquè el van fer patir. 

La setmana passada vaig ser a París, on, a la Biblioteca Nacional François Mitterrand, aquell espectacular edifici de Perrault, hi ha una gran exposició sobre Baudelaire. Manuscrits, cartes, dibuixos, alguna pintura (el famós retrat que li va fer Delacroix), poemes recitats, alguna cançó amb lletra de Baudelaire, un mapa del viatge que va fer fins a l’illa Maurice, intenten donar una imatge del poeta. Són complements a la seva obra, potser ajuden a entendre-la millor. Però la presència verbal del poeta, la seva energia, no hi és. Els poetes són la llengua dels seus versos, la resta és fullaraca.