El poeta del segle prometeic

Cap mite literari és tan representatiu de l’inici del segle XIX com el mite de Prometeu. Amb tanta força, en realitat, que deixa de ser un mite literari procedent de l’Antiguitat per convertir-se en un mite civilitzador que defineix bona part de l’atmosfera regnant a Europa. Hi ha pocs escriptors de l’avantguarda d’aquells anys -els que acostumem a anomenar romàntics- que no es refereixin directament o indirectament al tema: Goethe, Hölderlin, Leopardi, Keats, Byron, Vigny són alguns dels molts poetes que recorren a Prometeu per tractar de simbolitzar les aspiracions rebels de l’home que els era contemporani.

Cap, tanmateix, com Percy Shelley, el gran poeta anglès obsessionat amb aquest mite que es va proposar a Prometeu alliberat sintetitzar tots els corrents revolucionaris que discorrien pel convuls començament del segle XIX. Shelley, declaradament ateu, va buscar refugi en l’horitzó platònic de bellesa. En part anarquista, en part socialista utòpic, es va inclinar pels que volien construir el paradís a la Terra sense esperar al més enllà. Prometeu alliberat peca, com és d’esperar, d’excés d’ideologia, però té moments d’enorme altura literària.

El millor Shelley, com el d’Adonais, elegia escrita després de la mort de Keats, és aquell que no es deté en els grans moviments col·lectius sinó que es bolca en una mena d’intens prometeisme personal. Sorgeix llavors l’excepcional vena lírica del poeta anglès. I una cosa, a més a més, que el fa especialment sincer: la capacitat de no separar la seva obra de la seva vida. Una vida que va ser curta i tumultuosa, com la dels seus millors amics. Quasi tan curta com la de Keats, gairebé tan tumultuosa com la de Byron. Suficient per ser llegit, després de la seva mort, com una espècie de profeta líric que endevinava el futur.