El poeta Agustí Esclasans (1895-1967)
Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsPrefaci a l’enquesta periodística que Albert Manent (Premià de Dalt, 1930 - Barcelona, 2014) va coordinar a Serra d’Or (I-1968) a propòsit de la mort d’Agustí Esclasans (Barcelona, 1895-1967) aquest dimarts fa 52 anys. El control franquista sobre la premsa encara impedia dir que Esclasans va ser presoner polític entre el 1939 i el 1941.
La mort d’Agustí Esclasans ens hauria de fer reflexionar sobre el fenomen particularíssim d’una vocació intel·lectual que ell va dur fins a les darreres conseqüències: tant se valia els sacrificis que la seva ferotge independència comportava. Esclasans es trobava junyit a una mena d’esclavatge intel·lectual, sobretot de la guerra ençà: va editar -gairebé sempre era el propi editor- cent trenta llibres en català i, pel cap baix, els lligalls inèdits i els volums sortits en castellà deuen traspassar la cinquantena, comptant-hi els dotze volums de les memòries, dels quals n’havia ja publicats dos. Es comprèn, doncs, que faci una certa basarda i que fins sigui esbalaïdor d’enfrontar-se amb una obra tan vasta i desigual, que, d’altra banda, mereix un profund respecte, tot i que calgui jutjar-la amb severitat crítica. En definitiva respon a un lliurament total i obsés a una vocació literària assumida fins a la mort. Un dels seus primers llibres, Històries de la carn i de la sang (1928), meresqué una anàlisi crítica i estilística de Carles Riba, el qual la inclogué en el volum Per comprendre (1938). La poesia d’Esclasans -sobretot els ritmes- ha estat pròdiga, brillant i ben sovint monòtona. El seu enderiament pel “ Sistema de Ritmologia ” (la corporeïtat substantiva del qual no ha estat mai del tot clara, encara que ell el presentava com una mena de talismà) ha tret espontaneïtat i varietat a la seva poesia, que s’embulla de vegades amb les pròpies cadències i ressons. Ara cal que algú faci una tria pacient i rigorosa d’aquest inacabable corpus poètic i que en ressalti no solament els valors rítmics. L’antologia de Triadú ens en donà un primer tast, però cal una antologia molt més ampla, espigolada en tota la seva obra. Esclasans trobà unes quantes vies per a l’expressió poètica: els ritmes, en gran part reunits després en el Poema de Catalunya (quinze volums), les odes, les elegies i els salms. A part alguns estudis sobre Verdaguer, Llull, Unamuno, el Greco, etc., Esclasans publicà dues novel·les: Víctor o la rosa dels vents (1931) i Urània o la música de les esferes (1946), on assajà fins tècniques oníriques. En els darrers anys, malgrat la solitud -aquell aire de “vidu permanent” que li trobava J.V. Foix- i la decadència física, Esclasans continuava enviant al centenar dels seus subscriptors-protectors els quatre o cinc llibres anuals: escriure era per a ell una necessitat i una servitud de la qual no podia deseixir-se. Insisteixo: Esclasans necessita un exegeta que salvi de la seva obra tot allò que és perdurable.
