Els poemes de Max Jacob, tan clars... (1946)

Article de J.V. Foix (Sarrià, Barcelona, 1893-1987) a Ariel (V-1946). El Museu d'Art Modern de Ceret (comarca del Vallespir) presenta fins l’1 de desembre d’enguany l’exposició Max Jacob, el cubisme poètic, integrada per més de 120 peces d’aquesta figura rellevant de la modernitat pictòrica i literària de la primera meitat del segle XX. L’escriptor, poeta, pintor, dramaturg i crític d’art Max Jacob (Quimper, Bretanya, 1876 - Camp de concentració de Drancy, 1944) havia fet estades a l’Empordà els anys 1909, 1911 i 1913. Hi ha publicada obra de Jacob traduïda al català per Enric Casasses el 2010 (Lleonard Muntaner) i el 2023 (Documents Documenta).

Qui gosa esbrinar-ne els detalls! ¿Va morir de dolor, de consir o de tristesa en un campament, o acoltellat, confós amb els seus vells correligionaris, o de fam -ell que n'havia passada tanta...? Els poetes de la seva terra han preferit fer-nos saber que havia mort misteriosament. Va ésser empresonat a mitjan febrer del 44 i moria el 5 de març; una creu rústega posada per mans no cristianes assenyala -Déu meu, entre tantes!- l'indret on va ésser enterrat, arran mateix del fossar dels afusellats. Diuen si sota el seu nom, allà on els seus haurien afegit: “Poeta” el fosser va escriure: “Calb”. Algú creuria en la revenja d'un mal lector de Le Cornet à dés. (Qui diu que Max Jacob no s'hi hauria complagut?). Potser hi haurien escaigut aquells mots seus: “El misteri és en aquesta vida, la realitat en l'altra”. Max Jacob, apòstol anònim de la redempció per la poesia, amagava sota les gases rosa i blau cel de la seva fantasia allò que hi ha de colpidor en la vida d'alguns homes, sempre poetes, escriguin o no versos, pintin o esculpeixin, -o callin coberts de parracs-, que tant fan riure als corbs del fet menut i als brillants articulistes amics de la platxèria. O als recol·lectors d'anècdotes que no s'adonen que les dites i fetes de llurs generosos trufaires són l'almoina que acostumen a fer al freturós. Els poemes de Max Jacob, tan clars, irriten el fariseu i confonen el parencer, però els filisteus simulen la rialla i voldrien que tots riguéssim amb ells. Ignoren que la humilitat és, per als poetes més purs, l'expressió de la més alta saviesa. Què sap però el saberut del savi? O el pagà del cristià? Max Jacob va dedicar un del seus llibres -Saint Martorel- a Picasso, amb aquest dístic: “Pel que jo sé que ell sap  / Pel que ell sap que jo sé”. Empresa riscosa! Però tots dos hi han reeixit, l'un en l'opulència, l'altre en la severa indigència; aquell, febrós d'un Més Enllà terrenal, impossible; aquest, abraçat, penitent, als genolls del Bon Lladre. Extremosos tots dos, l'un de cara als miratges de l'erm, l'altre de cara al Cel. Tots dos han trucat a la mateixa porta, l'un i l'altre han fet el mateix joc i han llançat la mateixa moneda enlaire; per a un però la cara, per l'altre, la Creu. Recordem dels seus llibres -una quarantena-, Le Cornet à dés, Le laboratoire central [inclou el poema Honneur de la sardane et de la tenora, dedicat a Picasso], Pénitents en maillots rose, Fond de l'eau, Rivage; la seva versió, tan grata a nosaltres, del Llibre d'Amic i d'Amat i, apologètic, El veritable sentit de la Religió Catòlica, aparegut, originalment, en versió castellana l'any 1934. Del sobrerreal al sobrenatural per als esperits d'excepció hi ha només un cop d'ala. Els àngels amb carota de dimoni per a espantar els intrusos senyoregen en aquestes volades. 

J.V. Foix 1946