Poder i voler

1. La prova. Ara sí, el món de Podem està davant de la prova definitiva. La principal virtut política de Pedro Sánchez és el sentit de l’oportunitat. I ha tornat a aprofitar l'ocasió per prendre la iniciativa de la temporada electoral en curs. Entre l’estupidesa de Vox –la patètica moció de censura de Tamames, degudament capitalitzada pel president del govern– i les inèrcies autodestructives del sector esquerrà de la majoria de govern, Sánchez ha trobat el moment per posar sobre la taula les cartes a jugar per conservar el poder. I ho ha fet posant en escena la doble candidatura de les esquerres a la presidència del govern: Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, com dos caps de llista rivals però en harmonia per intentar fer el ple del vot progressista. Ha definit l’únic escenari que pot dur a la victòria, col·locant Podem entre l’espasa i la paret.

El missatge és clar. Els càlculs estadístics més elementals l’avalen: si es vol conservar el govern, si es vol mantenir la complexa majoria que va camí de completar la legislatura amb resultats clarament superiors al que s’esperaven, només hi ha una sortida: posar la raó política per davant de la tradicional amalgama d’atacs de puresa ideològica i de càlculs de vanitat personal que condueixen ineluctablement a la marginalitat. Per seguir governant, PSOE i Sumar han d’abastar el màxim d’espai possible. Per molt que en els seus deliris onírics l’esquerra radical somiï la lluna, o és capaç d’unir-se, deixant de banda la psicopatologia de les rivalitats mesquines, del control de petits espais i de la batalla d’egos, o farà impossible la continuïtat al govern. És impensable que el PSOE sol pugui assumir la majoria absoluta. I amb la llei D'Hondt, una esquerra fragmentada –i en el clima de desmobilització de l’electorat que genera un fracàs d’aquest tipus– és impossible que sumi els escons necessaris per completar la majoria.

2. Sense coartada. Per tant, aquesta vegada Podem i companyia no tenen coartada. O troben la manera d’integrar-se a Sumar (que, com el nom indica, és el que es necessita ara) o el govern progressista se n’haurà d’anar a casa. I tindrem el PP de Feijóo a la Moncloa, amb el suport de Vox. És a dir, la política espanyola a l’estela de l'autoritarisme postdemocràtic que bufa amenaçadorament a Europa. L’herència del govern actual en matèria de drets individuals, d’igualtat de gènere, de reforma de les pensions, de polítiques socials i companyia decaurà ràpidament.

Les cartes són sobre la taula. Cada cop són més rellevants els grups de l’esquerra que creuen que la política demana responsabilitat, resultats concrets i no gronxar-se en el joc de les paraules gruixudes, dels que s’entretenen en les grans promeses per eludir la responsabilitat en les polítiques concretes, i gaudeixen del patètic joc dels autèntics i dels traïdors. Pretendre imposar propostes i exigències polítiques sabent que no es té la capacitat per imposar-les és renunciar a l’acció política, per cultivar la patètica imatge d’ànima pura perfectament inútil en la pràctica. Des dels deliris d’autenticitat el que gairebé sempre s’acaba aconseguint és instal·lar-se en la marginalitat. És a dir, en la inutilitat. Aquesta legislatura, gràcies a la col·laboració entre uns i altres, ha donat resultats que la dreta esborrarà tan aviat com pugui. ¿Pot haver-hi alguna raó per fer-ho tot miques? Ara precisament que Sánchez s’ha compromès a repetir la coalició si suma. Només des de l’infantilisme polític es pot creure que contra el PP viurem millor. Com a màxim pot servir perquè algun ego de paraula fàcil se senti gratificat per quatre aplaudiments quan troni contra la dreta que ho arrasa tot.

És molt senzill. L’esquerra a l’esquerra del PSOE ha de trobar la forma d'unir-se sota la candidatura de Yolanda Díaz, i si aquesta operació fracassa –i sembla que aquest espai està habitat per algun personatge tòxic que prefereix pregonar la injustícia des de fora que aconseguir resultats des de dins– quedarà clar qui són els responsables que hàgim de tornar al passat, versió Feijóo, de la dreta que va caure en la primera moció de censura guanyadora de la democràcia. Ara no cal censura, només cal sumar. I si acaba malament, una nova aventura de l’esquerra s’esfumarà en la irresponsabilitat de l’activisme de via estreta.