L'espectacle de sang i fetge en què s'ha degradat el procés precongressual d'ERC té diverses conseqüències possibles. Algunes ja s'estan produint i d'altres es poden produir a curt, mitjà o llarg termini. Si el to, les maneres i l'afany trinxeraire que ara predominen no canvien substancialment, evidentment cap d'aquestes conseqüències serà bona.
La primera i la més òbvia és el debilitament d'ERC, que es fa palès en la col·lecció de fracassos obtinguts al recent cicle electoral. Pèrdua massiva de vots, pèrdua d'escons, pèrdua d'influència, pèrdua de confiança per part de l'electorat. L'escàndol de l'estructura B (i, ara, la seva utilització com a matèria fecal per ventilar-la contra els rivals) pot fer que la pèrdua de confiança s'agreugi fins a convertir-se en descrèdit, davant del mateix electorat i de les bases mateixes del partit, i també davant de la ciutadania en general. D'aquí al 30 de novembre, quan està fixat el congrés del partit, falten dos mesos (mitjà termini) que poden ser devastadors per a ERC, sobretot si es persisteix en l'opacitat sobre la ridícula estructura B i les seves esperpèntiques activitats, i en l'enfrontament visceral entre Junqueras i Rovira, aquells que van firmar plegats un llibret programàtic que duia un títol tan discret com Tornarem a vèncer (i com ho farem) i que fa no res s'abraçaven amb forta emoció amb motiu del retorn de Rovira de l'exili.
L'exili i la presó, precisament, que han patit els líders independentistes catalans, era un capital polític que serà definitivament dilapidat si se l'utilitza barroerament per escapolir-se de les pròpies responsabilitats. Ja se n'ha dilapidat una bona part en les bregues entre ERC i Junts sobre qui era més traïdor, qui s'havia “entregat” a la justícia espanyola o qui n'havia “fugit” (s'ha descendit fins a aquest subsol de l'argumentació), i el següent pas és acabar de dilapidar el que en queda en lluites dins les mateixes organitzacions. Junqueras ha fet aquest cap de setmana una exhibició de força: pot guanyar, també pot passar que la candidatura contrària doni la sorpresa. Guanyi qui guanyi, però, no hauria de voler-ho fer per manar damunt les despulles. La temptació personalista, la temptació del “després de mi, el diluvi”. Després del diluvi, només solen quedar runes i cadàvers.
Amb tot, el descens d'ERC als inferns no és la conseqüència més significativa, ni tan sols la més greu, d'aquest estat de coses. Entra en descrèdit també la idea d'un independentisme progressista, que uneixi la reivindicació nacional a la dels drets i les llibertats, i a l'aprofundiment democràtic. En el seu lloc apareix (ja el veiem predicar a tort i a dret) l'independentisme de terra promesa, l'independentisme provident i messiànic: “Primer fem la independència, i després ja parlarem de tota la resta”. Amb aquest ordre de prioritats és exactament com es podreix una ideologia. Com es passa d'una idea transformadora a un replegament patrioter, populista i xarlatà. Brillen les pupil·les dels que esperen la seva oportunitat.
