Milers d’animals criats per al consum humà que no s’han pogut sacrificar, camps de flors pansides i sense collir, collites senceres de fruites i verdures malmeses, pèrdues econòmiques milionàries. Podria semblar el paisatge d’una maledicció bíblica o les conseqüències d’una guerra o un desastre natural, però no. Aquesta decadència no és res més que el resultat d’una decisió política que van prendre els britànics quan van triar separar-se de la Unió Europea, empesos, en molts casos, pel rebuig visceral i estúpid a l’arribada d’immigrants. La falta de mà d’obra que pateix ara mateix el país que acaba de perdre la seva reina està tenint conseqüències desastroses que els xenòfobs potser no van preveure. I no és que ara se’ls hagi de recordar que els immigrants porten dècades fent aquelles feines que ningú vol fer. El que demostra la realitat post-Brexit és que els treballadors provinents d’altres països no són un objecte estrany que s’introdueix en el cos econòmic d’una societat i contra el qual s’han d’activar, com defensen alguns, tots els anticossos per expulsar-lo. Ben bé al contrari, la força de tots aquests ciutadans a qui es nega bona part dels drets fonamentals que tenen la resta és un òrgan vital del sistema capitalista en l’era de la globalització. El gran error d’un sector de la classe treballadora és haver-se empassat el discurs que les elits dominants van escampant per tot arreu, aquell que culpa els immigrants de la falta de recursos en els serveis públics i la retallada de drets laborals. Ha calat amb èxit aquesta inversió de la responsabilitat que fa recaure en la víctima de l’explotació els actes de l’explotador. ¿O algú es pot creure que hi ha qui accepta cobrar menys i en pitjors condicions per vocació i no perquè no té cap altra opció? Qui és que té el poder de decidir les condicions de treball? Qui s’aprofita de la desesperació i la misèria dels nouvinguts per anar erosionant encara més els autòctons més empobrits?
Tots hauríem d’estar en contra de la immigració il·legal, no perquè els que fugen siguin una amenaça sinó perquè hi ha massa impunitat entre els qui són capaços de fer-los servir sense escrúpols. Hi ha les màfies que llancen al mar homes, dones i nens sense cap mena d’escrúpol però també hi ha els qui, ja en terra, practiquen la mort en vida de persones sotmetent-les a condicions de vida i treball dickensianes.
A casa nostra pot semblar que tot això ho tenim resolt. Perquè els discursos contra la immigració a l’estil d'Heribert Barrera o Duran i Lleida fa temps que se’ls va quedar Vox i dormim tranquils pensant que aquesta extrema dreta no és la nostra. També perquè sense haver de controlar directament les fronteres és més fàcil ser inclusius. Però no ens enganyem: els límits invisibles, les duanes del dia a dia, afecten molts dels qui ja fa temps que són un òrgan vital que bombeja amb força molts dels nostres circuits econòmics i socials. Fills i nets dels primers immigrants continuen sentint-se expulsats d’un país que és l’únic que han conegut. Per no parlar d’aquells que tenen una situació administrativa més precària.
Doneu un cop d’ull a centres educatius, barris, feines: si n’hi ha que segueixen molt monocromàtics és que també tenim problemes amb aquells que considerem “altres”, que encara ens imaginem a nosaltres mateixos més purs del que som en realitat. No cal parlar d’acollida quan necessitem el que arriba tant com ens necessita ell a nosaltres. A més, sovint l’únic que fem és relegar automàticament als marges els rescatats de la mort o la desesperació. En la cultura hospitalària en què vaig créixer, col·locar els convidats en la pitjor habitació de la casa és exactament el contrari del que vol dir acollir.
