Poc, tard i malament

He manllevat el títol de l'informe de Metges Sense Fronteres sobre les residències geriàtriques de l'estat espanyol durant la pandèmia de coronavirus, que duu aquest títol tan explícit: Poc, tard i malament. El desemparament inacceptable dels avis durant la covid-19 a Espanya. Un informe que confirma allò que ja sabíem, però que no per això resulta menys escruixidor. Si les reaccions en situacions d'emergència són les que ens han de servir per mesurar la temperatura moral d'una societat, aleshores la nostra temperatura és d'una fredor, mai més ben dit, mortuòria. Si no coneixeu l'informe us en podeu fer una idea ben clara amb la informació de Cristina Mas i el reportatge de Gemma Garrido Granger publicats per aquest diari. Alguns dels testimonis, com el del bomber que explica haver sentit els vells i les velles tancats a les seves habitacions, picant la porta i suplicant que se'ls obrís, no se'n van de la memòria.

He escrit “els vells i les velles” perquè és com m'agradaria que m'anomenessin si hi arribo. No voldria que m'incloguessin dins la “gent gran” o que em diguessin “persona major”, perquè sona a eufemisme, a estadística o a minusvalidesa. No és lleig dir “vells” als vells, tret de la por que ens produeix el simple fet de pronunciar determinades paraules. Evidentment hi ha una qüestió de model social que hem de resoldre urgentment, administracions públiques i empreses privades. Això que ha passat als geriàtrics és literalment un malson i una atrocitat, que ha dut les víctimes a sofrir unes morts espantoses, però també els familiars i les persones estimades d'aquestes víctimes, i els professionals que en tenien cura, a patir-ne les conseqüències. Les residències no poden ser pàrquings de vells, on se'ls deixa perquè se'n tingui cura del manteniment fins que arribi l'hora de retirar-los de la circulació. No soc qui per pretendre indicar què s'ha de fer, però sí que és fàcil posar-nos d'acord en allò que senzillament no ens podem permetre.

Pensar solucions a aquest daltabaix implica necessàriament pensar en la vellesa. La vellesa és l'edat més insolent, perquè posa en evidència tot allò que molts no poden sofrir: la fragilitat, la lentitud, la consciència que la vida s'acaba (tot i que això ja ho sabem de sempre, però intentem fer veure que no). Els vells, a més, tret d'excepcions, no generen diners, no són un mercat i no proporcionen ocasions de lluïment social. En aquest sentit s'assemblen als pobres: com que no són productius, el màxim que se'ns acudeix és arraconar-los. Hi ha entitats bancàries que els fan passar regularment a signar, per comprovar que encara són en aquest món (com si l'executiu o el directiu no estigués tan exposat a morir com el pensionista). A l'altre extrem, hi ha qui els tracta literalment com infants, amb una cursileria empalagosa. Els vells, però, són els que ens posen cara a cara amb la dignitat (els que en tenen, clar: els joves indignes també seran indignes de vells). La seva pròpia, però també la de tots nosaltres, d'un en un i com a comunitat.