Som poc religiosos, els catalans?

Processó a l'Hospitalet de Llobregat.
3 min

Ha coincidit en el temps, just abans de Setmana Santa, la presentació de dos informes sobre la religiositat dels catalans. Es tracta de dos treballs molt diferents de metodologia, contingut i intenció. Un és l’Informe Laïcitat en xifres. Anàlisi 2024, sobre “Tendències sobre religiositat i secularització a Espanya”, de la Fundació Ferrer i Guàrdia. L’altre és l’enquesta a 1.600 catalans promoguda per la direcció general d’Afers Religiosos i realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió, el Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la seva diversitat, amb dades obtingudes entre el juny i el juliol de 2023.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Són dos estudis molt diferents tant pel que fa a l’àmbit territorial d’anàlisi –Espanya i Catalunya–, com a la metodologia: el primer recolza en fonts secundàries del CIS i l’INE, mentre que el segon presenta dades pròpies. Però es diferencien també per la intenció. La Fundació Ferrer i Guàrdia es mostra interessada a destacar –i aplaudir– els progressos de la laïcitat a Espanya, mentre que el de la direcció general d’Afers Religiosos s’interessa pel seu negociat, la gestió pública de la creixent diversitat religiosa institucionalitzada.

La informació publicada sobre treballs tan extensos ha parat l’atenció en allò que, per simple, destaca més: el grau de religiositat. És a dir, les proporcions dels qui a la Laïcitat en xifres en diuen “adscripció de consciència religiosa” i al Baròmetre “identitat religiosa” en resposta a si es tenen o no creences religioses. La diversitat de metodologies, els marges d’error de les mostres i, sobretot, les diferències de composició socioeconòmica i política de les poblacions respectives poden explicar molts dels resultats. Per exemple, el fet que a Espanya els no religiosos –per simplificar– siguin el 41,5% i a Catalunya el 51%. O que sigui per raons demogràfiques que comparant les dades del Baròmetre de 2020 amb les de l’actual els qui declaren tenir creences religioses hagin passat del 44,1% al 48% i els que no en tenen hagin caigut del 54,6% al 51%. 

Com a curiositat –i això sí que demanaria una anàlisi a fons– pot sorprendre que el 50% dels nois de 16 a 24 anys declarin tenir creences religioses, tants com el grup de més de 64 anys i per sobre de la resta de grups d’edat, molt per sobre de les noies d’aquesta edat, el 32% i en contrast amb les dones de més de 65 anys que són el 73%. I també com a rareses, que els més favorables a la cooperació i el diàleg interreligiós siguin els simpatitzants de la CUP i En Comú Podem –fins al 76% i el 70%–, els que tenen menys creences religioses.

Tanmateix, la pregunta del meu títol, de si els catalans som poc o molt religiosos, és molt més complexa del que dibuixen aquests informes. El fet és que tals estudis es refereixen exclusivament a les creences en les doctrines pròpies de les religions tradicionals. I sí, amb diferències notables i amb processos diversos de desvinculació intergeneracional, les confessions institucionalitzades van de baixa. Ara bé, per anar al fons de la qüestió caldria situar la reflexió en un altre pla.

Efectivament, si limitem la creença o la descreença en les religions tradicionals, les dades són les que proporcionen aquests estudis. Però, per no anar més enrere, Émile Durkheim ja advertia el 1912 a Les formes elementals de la vida religiosa que si bé “no hi ha cap evangeli que sigui immortal, tampoc no hi ha cap raó per pensar que la humanitat deixi de concebre evangelis nous” i que “la religió sembla cridada a transformar-se, i no pas a desaparèixer”. Això, esclar, entenent com a religiós tot procés d’atribució de sentit a la vida, tant individual com col·lectiva.

Per això sociòlegs de la religió tan importants com Thomas Luckman ja estudiaven a La religió invisible (1967) les formes no institucionalitzades de religiositat. Unes formes que poden anar des de “l’adscripció de consciència” –per dir-ho com la Fundació Ferrer i Guàrdia– a grans ideologies com el marxisme o el patriarcalisme, fins a les fortes adhesions vitals a estils de vida com el vegetarianisme o a espiritualitats tipus new age.

Sigui com sigui, mentre la religiositat tradicional va –molt a poc a poc– cap avall, les societats avançades com la catalana són cada vegada més crèdules. Ja ho advertia l’altre gran sociòleg de la religió, Peter L. Berger, a Una glòria llunyana (1992) quan sostenia que en la mesura que s’han soscavat els perímetres de les creences tradicionals, no només no s’ha reduït l’àrea d’allò que requereix la creença, sinó que, paradoxalment, l’ha expandit.

Salvador Cardús és sociòleg
stats