Ser (un poc) racistes

2 min

La del racisme dins la societat catalana és una qüestió que de seguida es polaritza cap a posicions absurdes. És inadmissible, com es pretén sovint des del nacionalisme espanyol, que la xenofòbia i el supremacisme siguin poc menys que elements constitutius (i històrics) del catalanisme i de l'independentisme, que són ideologies amb una tradició progressista ben sòlida: més sòlida, en tot cas, que la del nacionalisme espanyol, molt més vinculat a expressions de dreta i extrema dreta.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ara bé, també és ridícula la pretensió que el racisme i el supremacisme no existeixen entre els catalans, i que sostenir el contrari sigui, tan sols, una fal·làcia de l'espanyolisme. De fet, voler suposar que no existeixen les actituds xenòfobes en el geni del país ja és, per si mateixa, una postura supremacista, sostinguda sovint per aquells a qui els costa dissimular no tan sols el seu, diguem-ne, racisme de baixa intensitat, sinó també el paquet ideològic que l'acompanya: les reticències contra el feminisme, les conyes contra l'ecologisme, la queixa permanent que abans sí que hi havia llibertat d'expressió (no és cert) i ara tot són prohibicions (tampoc és cert), etc. I aquella manera de dir-ho sense acabar de dir-ho perquè no sigui dit que hem dit, i que respon molt a una forma de comportament que, en català, se'n sol dir fer la puta i la Ramoneta. Amb manifestacions diverses, que conflueixen sovint en l'estampa del pusil·lànime que, per dissimular que ho és, fingeix agressivitat. El milhomes carregat de complexos i ressentiments.

L'antropologia explica que les comunitats humanes tendeixen a desenvolupar fòbies i rancúnies contra altres comunitats, com un fruit corcat dels processos de civilització. Que això sigui així no ha de voler dir, de cap manera, que l'animadversió contra diferents s'hagi de considerar “natural” ni, encara menys, que l'haguem de negar quan es produeix entre nosaltres. Episodis grotescos de racisme banal (però no per això menys desagradable ni, sobretot, perniciós), com el que s'ha produït amb els noms dels primers nadons de l'any a Catalunya, fan palès el problema.

Cal començar per les obvietats: si a vostè li molesta, o el subleva, que els primers nascuts de l'any siguin fills de migrants i que els seus noms ho reflecteixin, aleshores vostè és un racista. Ser racista, per altra banda, és categòric: no hi ha manera de ser una mica racista, o moderadament racista, perquè ser racista comporta una mirada sobre el món. Tornem amb això a la qüestió del paquet ideològic, que inclou també un classisme que quasi mai és conscient de ser-ho, però que és ben notori. Sovint, no són actituds que es produeixin entre persones poc formades i vulnerables als discursos més populistes o demagògics, sinó entre ciutadans amb formació superior i posseïdores de pensament suposadament crític. El racisme, la xenofòbia, el supremacisme, el classisme: en definitiva, creure's millor que algú altre, pel motiu que sigui, és un fet que pot semblar subtil, almenys en aparença. Però sempre comporta un embrutiment màxim.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats