Fa uns dies, el Parlament de Catalunya va concedir la medalla d’or de la institució a la comunitat benedictina de Montserrat, monestir (i comunitat) que, a parer dels proposadors de la distinció, concentra uns mèrits indiscutibles en relació amb el país: el seu simbolisme, arrelament i implicació en la cultura catalana des de fa segles, la relació amb la societat civil, etc. Suposo que també s’ha tingut en compte el factor religiós: una comunitat religiosa ancorada fermament en la història del cristianisme europeu, enllaçada amb els grans centres religiosos-culturals del continent. En el seu conjunt, i en una perspectiva genèrica, és una història coneguda i, fins a cert punt, lògica. També és cert, però, que la distinció s’hauria pogut lliurar a la més modesta, però no menys important, comunitat de frares caputxins catalans, que poden presentar un historial prou semblant.
Honorar una institució (civil, religiosa, cultural, etc.), sempre té els seus riscs; i cal tenir-los en compte i assumir-los. I Montserrat no s’escapa d’aquests perills. Va quedar prou clar amb les primeres reaccions a la distinció. Persones violentades per elements de la comunitat benedictina, que havien denunciat de fa temps els abusos sexuals i les conductes inacceptables en diversos àmbits del món montserratí, van protestar públicament per la distinció, assenyalant no tant l’ocultació de les històries més tèrboles, com la manca de reacció ferma, clara i sincera que hauria d’haver assumit la institució benedictina quan es van produir els fets i quan van ser denunciats.
Totes aquestes institucions (religiosos o no), com també els individus (vegeu la darrera polèmica arran de les denúncies de la filla de l’escriptora Alice Munro), arrosseguen llums i ombres que, en el moment de ser il·luminades per un honor determinat, queden en evidència. Amb Montserrat, com amb la comunitat jesuïta catalana (com ara acabem de saber), no podia ser diferent. Per tant, a la proposta de concessió de la medalla, calia preveure la resposta de les víctimes: fins a quin punt era mereixedora d’aquesta distinció, quan encara no ha fet prou net d’escàndols i conductes condemnables?
La concessió del Parlament de Catalunya ha estat un error, perquè ha ignorat tot allò que, en els darrers anys, s’ha sabut i reconegut, en el món religiós, sobre abusos, ocultacions maldestres, negacions i mentides diverses. Aquesta medalla, fa vint anys, hauria tingut un altre recorregut. Però la història avança, i la societat també, i ja no és tan clara la imatge neta, transparent i sincera que vol mostrar la comunitat de Montserrat. Massa silenci, massa ocultació, cap enfora i cap endins.
El Parlament ho hauria pogut resoldre d’una altra manera. Concedir un honor, a títol pòstum, a dos monjos capdavanters de la comunitat de la segona meitat del segle XX. Honorant Hilari Raguer i Evangelista Vilanova, pels seus mèrits intel·lectuals, religiosos, cívics, en els molts diversos camps on van excel·lir des de la seva condició de monjos benedictins.
Hilari Raguer ha estat un historiador fonamental en el nostre país, per aclarir les dinàmiques de l’Església i els seus caps (i no només els jerarques, també molts sacerdots i seglars) en la Catalunya, l’Espanya i l’Europa del segle xx. Des del cardenal Francesc Vidal i Barraquer fins a Manuel Carrasco i Formiguera; però també la complicitat de l’Església espanyola amb el franquisme des dels primers moments de la guerra civil, fins al galdós paper dels jerarques catòlics franquistes davant del Concili Vaticà II. Però, i els seus textos comentant els psalms? O el seu magnífic llibre sobre com es viu en una comunitat benedictina?
En paral·lel, Evangelista Vilanova va posar la comunitat benedictina de Montserrat al mapa dels estudis teològics més actuals, però també va ser un element destacadíssim en l’estudi europeu (perquè tenia un abast continental) més ambiciós sobre el Concili Vaticà II, i un religiós exemplar (com Hilari Raguer) en el seu compromís amb la fe, la comunitat benedictina i la societat catalana del seu temps.
Des d’aquesta perspectiva, el Parlament s'hauria estalviat polèmiques previsibles, hauria honorat dues figures cabdals de la societat catalana contemporània, en els camps religiós i cultural, i, en nom seu, hauria fet un reconeixement al monestir de Montserrat. Sense el perill de projectar ombres sobre cap mena d’escenari il·luminat per un honor tan alt.
