Em miro el correu, en una esgarrapada, mentre xarrupo el cafè amb llet i em poso l’abric. “Tenim el plaer d'anunciar-te l'obertura d'inscripcions per a l'Escola d’Estiu del Temps, el primer programa de formació europeu sobre polítiques del temps”, llegeixo. Caram, quina novetat. Ai, les claus! Me n’haig d’anar, però llegiré una miqueta més. Es veu que aquesta escola és “un instrument que les institucions i organitzacions poden utilitzar per abordar el malestar horari (que inclou la pobresa de temps)”. És un llenguatge tot nou que adoptaré de seguida. Ho diré a la meva filla quan arribi tard: “Quin malestar horari que m’has donat! Fes el favor de donar-me benestar horari!” En fi. Va dirigit a “personal tècnic, persones expertes o investigadores, ciutadania i organitzacions interessades”. M’interessa molt no tenir pobresa del temps, no cal dir-ho. I val més que corri, ara, no fos cas que avui sí que arribi puntual el tren i se m’escapi, que el següent té riquesa de temps i no passa fins a una hora més tard. Ai, la bossa on és? On l’he deixada? I el gat? És fora o dins? A l’escola, doncs, m’ensenyarien a “determinar com utilitzem el temps propi”. Que bé que m'aniria.
M’hi apuntaria, esclar, però no puc, perquè si bé no soc personal tècnic ni persona experta, ni investigadora, sí que soc “ciutadania”, però també autònoma i usuària de Rodalies. L’autònoma i usuària de Rodalies no es pot apuntar a cap escola on t’ensenyin a determinar com utilitzes el temps propi, perquè ha de treballar tot el dia i part de la nit i, per tant, per dir-ho en llenguatge adequat, pateix extrema pobresa del temps.
