Pobresa energètica: inadmissible i evitable

Segons les últimes dades publicades per l’Idescat l’octubre passat, 358.100 persones a Catalunya no poden mantenir el seu habitatge a una temperatura adequada. Aquests casos quantificats posen de manifest, altra vegada, l’augment de la pobresa energètica al nostre país. Un escenari que no ha de sorprendre ningú, si tenim en compte que el 10% de les llars amb menys renda han perdut un 43% del poder adquisitiu des de 2006, mentre que el rebut de l’electricitat ha pujat un 60%, el de l’aigua un 66%, i avui ja estem pagant la tercera energia més cara d’Europa.

Tot i que el govern català és pioner en alguna de les iniciatives per lluitar contra la pobresa energètica, no acaba de concretar les mesures que permetrien reduir aquests índexs i revertir la situació. En part, el govern català té tota la raó en el fet que les competències les té Madrid i que l’Estat -en complicitat amb les empreses energètiques- ha posat bastons a la rodes a tots els intents que s’han fet fins ara des de Catalunya per solucionar aquest problema. Però també té a la seva teulada mecanismes, eines i propostes que pot impulsar.

A més de la introducció en el Codi de Consum, que el Parlament ha d’aprovar avui, del dret que els subministraments bàsics de les famílies vulnerables no es tallin, fa uns dies el Govern va oferir més detalls sobre el projecte de crear un fons solidari que es faci càrrec de les factures que aquestes famílies no puguin pagar. Es tractaria d’un fons público-privat que hauria de comptar anualment amb un mínim de 40 milions d’euros, aportats al 50% per les administracions públiques i pel sector privat. L’impuls d’aquest fons, mitjançant una fundació de nova creació, és una bona notícia, malgrat que el projecte té encara interrogants importants. El més decisiu és si les empreses subministradores aportaran efectivament els 20 milions que calen per cobrir l’altre 50% necessari. Aquesta és una línia vermella, a criteri nostre, per donar suport al projecte, puix que altrament estaríem sufragant amb els diners de tots els problemes de morositat i impagaments d’aquestes companyies, que, a més, obtenen anualment uns beneficis milionaris.

Sabem que aquesta és la solució possible avui, però no la desitjable. En altres països europeus aquests fons solidaris per fer front a la pobresa energètica es cobreixen amb una taxa en les factures de les companyies. Però a Catalunya una possible taxa d’aquest tipus seria immediatament recorreguda i suspesa per l’Estat, veient el que ja ha passat amb mesures recents més tímides.

Tanmateix, haurem de seguir exigint solucions definitives a l’Estat, perquè la pobresa energètica seguirà sent un problema durant molts anys: que compleixi les directives europees sobre aquesta matèria; que estableixi un sistema tarifari progressiu, amb exempcions per a les famílies vulnerables; que permeti un IVA reduït per a les factures d’aquestes famílies, i que obligui les empreses subministradores, com passa en altres països, a dur a terme programes preventius i d’informació per a les famílies. L’informe El dret als subministraments bàsics, que va presentar el Síndic de Greuges fa uns dies, ha d’esdevenir un document de referència, perquè fa un diagnòstic molt encertat del problema i de les vies de solució.

Podem emmirallar-nos en el Regne Unit, que, amb el programa d’eficiència energètica Energy Companies Obligations (ECO), obliga les companyies de gas i electricitat més grans a donar suport als consumidors vulnerables per implementar mesures d’estalvi energètic, com l’aïllament de façanes i teulades o el canvi de calderes. O en França i Itàlia, que compten amb deduccions fiscals per a aquells que inverteixen en la millora de la qualitat energètica dels seus habitatges, unes deduccions fiscals que poden arribar al 55% de la despesa en millora energètica. Hi ha molts més exemples que es podrien estudiar i aplicar al nostre país.

Els subministraments bàsics són un bé que influeix directament en la possibilitat de viure una vida digna, és un dret bàsic al qual tots hauríem de tenir accés a un preu just, de manera generalitzable i igualitària. No pot ser un privilegi per a uns quants, sinó un dret per a tothom.

Cal, doncs, compromís de les administracions, i coordinació i voluntat de tots els agents implicats per no allargar més aquesta situació. La pobresa energètica és un problema creixent que té conseqüències sobre el confort i el benestar de les persones. Actualment al nostre país els instruments polítics i legals encara no garanteixen l’ús i l’accés a l’energia a un preu just. El fred ja ha trucat a la porta, però malgrat ser molt hospitalaris, no volem que es quedi a passar l’hivern a casa nostra. No hi està convidat. La pobresa energètica és inadmissible.