“Els pobles feliços no tenen història”. La frase, atribuïda al polític francès Roger-Gérard Schwartzenberg, enlluerna perquè és brillant i perquè al seu darrere s’hi amaguen ensenyaments interessants.
Els antropòlegs i exploradors que estudien aquelles restes de cultures passades que anomenempobles primitius solen descobrir que, lluny de ser bèsties sense desbastar, tenen la seva pròpia forma de fer front als grans reptes de la vida: el naixement i la mort, el més enllà, la vida en comú, la supervivència. Una cosa els separa de nosaltres: la seva existència està emmarcada en el cicle. A la nit la segueix el dia, a l’estiu la tardor, als anys bons els dolents. No sembla que aquests cicles s’inscriguin en una trajectòria; les seves cròniques, quan en tenen, són relacions de fets, no episodis d’una narració. No semblen pensar que la seva tribu, la seva comunitat, el seu poble es dirigeixin a algun lloc. Efectivament, no tenen història.
A Occident és molt diferent. El nostre temps és una línia, l’origen és en la foscor; els alts i baixos que presenta el seu curs són accidents en un trajecte col·lectiu. Els occidentals tenim una història. Més ben dit, tenim diverses històries, que solen tenir dues característiques comunes: són una lluita entre el bé i el mal, i el que ha de venir és millor que el passat. Algunes descriuen els progressos de la conversió d’un poble a mans d’una religió; la història nascuda de la Il·lustració vol narrar el camí de les tenebres de la ignorància cap a la llum de la raó; altres descriuen la lluita de les classes oprimides contra els seus opressors. Les nostres històries no ens fan gaire feliços, segurament perquè el que és bo sempre està per venir, i són font de conflictes, perquè sempre hi ha bons i dolents.
A mitjans del segle XIX neix una d’aquestes històries: la narració del procés que porta un poble a recobrar la seva identitat perduda alliberant-se d’un opressor, gairebé sempre estranger. Aquesta és l’èpica que acompanya el naixement dels estats nació europeus, la història romàntica que narra la unificació d’Itàlia, la construcció de l’Alemanya moderna i la lluita per la independència grega. Les revisions a les quals la sotmet la historiografia més recent no l’afecten, perquè la seva missió és, més que descriure fidelment uns fets, basar-se en uns quants per orientar un moviment polític i ajudar una comunitat, un poble, a construir la seva identitat. Aquesta és la cara lluminosa de la història; la fosca sorgeix de la lluita pel poder que exigeix tot procés d’alliberament, en el curs del qual es creen els herois nacionals.
El motlle de la història romàntica ha estat l’adoptat per generacions d’historiadors a Catalunya, i els seus fruits han servit d’aliment al catalanisme i, més recentment, al moviment independentista. Sense ànim d’ocultar el dany causat per moltes actuacions del govern central, sovint executades amb una falta de subtilesa que voreja la barroeria, s’ha d’admetre que la història oficial aquí a Catalunya és un gran obstacle perquè puguem viure en pau i dedicar-nos al que importa. A més, està permès sospitar que el motlle romàntic s’ajusta malament a la realitat de les relacions entre catalans i la resta d’espanyols. Estudis més recents posen en relleu que hi va haver catalans il·lustres que no només van participar activament en moments crítics de la construcció de l’Espanya moderna, sinó que van construir la seva identitat com a catalans al mateix temps que com a espanyols. Estem, doncs, lluny d’un enfrontament secular entre Catalunya i la resta d’Espanya. Pel que fa a bons i dolents... tenen el seu lloc als contes de fades, que els representen sense ambigüitats ni sorpreses. En la història real és més difícil distingir els uns dels altres.
La frase de Roger-Gérard Schwartzenberg té una segona part, menys coneguda: els pobles feliços, diu, al no tenir història, “no tenen herois”. Podríem tenir l’ambició de ser un poble feliç, començant per no tenir ni herois ni dolents.
