El poble i el no-poble
Els mitjans sobiranistes apunten a Cs com el principal responsable dels insults i les picabaralles al Parlament. Cs, venen a dir, s’alimenta de crispació i, per tant, busca crear i engrandir la fractura identitària entre catalans. Tenen raó, però -sabent-ho- el sobiranisme els hi pot posar més fàcil o més difícil. I la retòrica del president Torra els hi posa fàcil. A Lledoners, ara fa deu dies, Torra proclamava adreçant-se a Pedro Sánchez: “Nosaltres, el poble de Catalunya, li retirem el suport”. Cito aquesta frase com en podria citar moltes altres, i no només de Torra (els líders de la CUP hi estan abonats). El que Torra pensa i representa té al darrere menys del 50% de catalans. En les últimes eleccions al Parlament el seu partit va obtenir uns 150.000 vots menys que Cs. I per nefasta que sigui -i ho és- la retòrica d’Arrimadas em costa imaginar-la dient: “Nosaltres, el poble de Catalunya...”
L’apropiació de termes com “la gent”, “el poble”, “els ciutadans” és una constant del llenguatge polític. Es tracta de fer creure que el que jo vull és el que vol “la gent”, “el poble”, “els ciutadans”. Si vas contra mi, doncs, vas contra “el poble”. Però cada cop que un líder polític, defensant la ideologia d’una part de l’electorat, utilitza aquests termes, uns quants milions de votants passen a ser no-poble, no-gent, no-ciutadans; i, amb tota la raó, passen a sentir-se intolerablement menystinguts. Els catalans sabem prou bé què és sentir-se no-poble. Ens hem sentit no-poble en massa discursos gravats a la Moncloa o la Zarzuela perquè ara practiquem la mateixa demagògia -indubtablement fracturadora- des de la plaça de Sant Jaume. I el més greu no és el que es diu: és el que se sent i es pensa. Perquè, si se sent i es pensa, simplement no es toca de peus a terra. I temo molt que és, almenys en part, el cas de Torra, que si alguna cosa no és, és cínic.
Estar convençut que el poble de Catalunya vol la independència ha alimentat i alimenta el pensament màgic i simplifica enormement -mistificant-la- una realitat social complexa i polièdrica. És un fet objectiu que una part substancial dels catalans (no arriba a la meitat) vol ara mateix la independència. El salt del 47% a “el poble” és tan arriscat i imprudent que assegura prendre mal. Si un 47% és “el poble”, no hi ha dubte que de l’1-O en surt un mandat “democràtic”. I passa a ser cert el que vaig llegir fa uns dies al local dels Xiquets de Reus: “Vam votar, vam guanyar, som República”. “Vam”, amb aquest implícit “nosaltres”. Urgeix punxar aquest globus d’ofuscació: “nosaltres” som menys de la meitat dels catalans. Som, arrodonint-ho cap amunt, “el mig poble de Catalunya”.
¿El no-sobiranisme és no-poble? Per què? ¿Perquè se sent espanyol? No hi ha futur per al sobiranisme fins que els seus líders assumeixin emocionalment que bona part del poble de Catalunya se sent espanyol. És la muntanya que tenen al davant. Alguns dels que són a la presó ja ho assumeixen. Cal, urgentment, que ho assumeixin a Palau, i a Waterloo.
