Plus Ultra i el saqueig del diner públic

Un espera dels assaltadors de diligències que honorin els costums del gremi i actuïn, per un mínim de decor i vergonya, amb la cara tapada. No ha estat així amb el rescat per 53 milions d’euros de l’aerolínia Plus Ultra autoritzat pel govern espanyol amb càrrec al fons de suport a la solvència d’empreses estratègiques de la Societat Espanyola de Participacions Industrials (SEPI).

S’ha de tenir la cara de ferro per considerar aquesta empresa estratègica amb el 0,1 de quota de mercat en el transport aeri de passatgers, quatre avions, en pèrdues des que va començar a operar i amb una estructura de la propietat que es perd en societats domiciliades a Panamà. Si de cas, això ho veu fins i tot qui no té ulls a la cara, estratègics ho deuen ser els interessos reals –i de moment ocults– pels quals se l’ha rescatada amb els diners de vostè i els meus. 

Que tot el govern de Pedro Sánchez s’amagui ara sota les pedres ve a demostrar la poca claredat de l’assumpte. La ministra d’Economia, Nadia Calviño, diu que ella no hi té res a veure i el de Foment, José Luis Ábalos, nega tota participació, malgrat l’informe del seu ministeri avalant l’operació. A les autoritats de la competència, per la seva banda, ni se les ha consultades. Extreguin vostès les seves conclusions. Però la majoria de vegades, si camina, neda i claca com un ànec, és un ànec.  

Més enllà del despropòsit que suposa per ell mateix, el rescat d’aquesta aerolínia és el darrer mirall on es reflecteixen els defectes ancestrals dels poders públics espanyols: clientelisme, desvergonyiment, impunitat i opacitat. I ho deixem aquí perquè només pot escriure’s en clau afirmativa allò que ja està provat. 

Deixant de banda la indignació que a qualsevol amb dos dits de front ha de provocar-li l’assumpte, incloent-hi les patronals turístiques que hauran de pagar un dany reputacional en la mesura que les ajudes a aquest sector es percebin com un espoli, el que resulta més preocupant són els símptomes de la malaltia que anticipa. 

Perquè si tot va com ha d’anar, els propers anys arribaran a Espanya 140.000 milions d’euros procedents del fons de recuperació de la UE que han de servir, suposadament, per transformar i rellançar l’economia després de la destrossa del covid-19. L’operació de la SEPI ens demostra com de preocupats hem d’estar per la gestió que s’acabi fent d’aquest mannà. Quants Plus Ultra ens haurem d’empassar com a projectes estratègics en un repartiment que el poder públic pot acabar convertint en una rave de pirates?

Tant de bo els mecanismes de control de la UE, quan sigui que tot aquest capital comenci a rajar, siguin d’allò més exigents i efectius. Ens convindria pregar perquè amb els milions comunitaris aterressin també a l’aeroport de Barajas un parell d’avions carregats de dones i homes de negre amb la placa de xèrifs comunitaris. El que sigui per posar fre a la ja demostrada tendència dels nostres governants al dispendi barroer i a la compra de voluntats sempre que en tenen oportunitat. I tan de bo només fos això.

Josep Martí Blanch és periodista