El 20-D: pluralisme fragmentat
Sempre resulta difícil interpretar el resultat d’una votació. Es tendeix a llegir els números com a expressió d’una voluntat popular conjunta. Efectivament, diumenge passat “el poble” va parlar, però el que va sortir de les urnes potser no ha de, o ni tan sols pot, ser interpretat com una sola veu. Al contrari. El resultat profundament plural de les eleccions expressa precisament la complexitat d’interessos i opinions que existeix avui.
Tres línies dividiran el nou Congrés. Dels 350 membres, 172 són atribuïbles a formacions que estan clarament a l’esquerra de l’espectre polític, amb la resta repartits entre el centre i la dreta. 109 pertanyen a formacions que es pretenen regeneradores, davant dels 213 de l’erosionat bipartidisme. I als 69 de Podem i els seus aliats se n’hi uneixen 27 més provinents de formacions que també reclamen el dret a decidir davant d’un bloc alternatiu de 254 diputats.
Els resultats inesperadament magres de Ciutadans, així com la seva posició a Catalunya, han deixat el PSOE com a únic actor pivotal en les tres divisions. Els seus 90 diputats estan en qualsevol de les opcions viables per garantir la governabilitat i evitar la repetició electoral: una coalició d’esquerres i nacionalistes; una opció regeneradora al costat de Podem i Ciutadans; i l’alternativa de la (aparent) estabilitat apuntalant el PP. Qualsevol d’aquestes opcions és, en teoria, factible. Però l’elecció és un regal enverinat per a Sánchez.
Podem sí que s’ha atrevit a fer una interpretació inequívoca del que va passar diumenge, i ha llegit els resultats d’aquestes eleccions d’una manera particular. Iglesias i els seus entenen que els 69 escons que sumen juntament amb En Comú Podem, Compromís i En Marea escriuen “la fi del bipartidisme” en tots els seus sentits. És per això que han posat sobre la taula cinc condicions per seure a parlar amb qui sigui, entre les quals destaca l’exigència d’un referèndum perquè Catalunya decideixi el seu futur.
Hi ha dues maneres d’entendre aquest repte que es llança al PSOE. Una, la sincera. Podem estaria prioritzant l’eix territorial perquè pensa que és l’única manera de tancar una coalició d’esquerres, i assumeix, al mateix temps, que els punts que l’acosten a Ciutadans no són prou sòlids per forjar una unió de centre reformista. Una altra, l’estratègica. Si l’objectiu de Podem és el sorpasso, què hi pot haver millor que forçar els socialistes a enfrontar un dilema tan difícil com el d’escollir entre la gran coalició -que regalaria totalment el marc de referència a un Iglesias àvid de poder parlar de nou de la casta i explicar que l’estan deixant fora d’una suposada reforma constitucional- o deixar que les eleccions es repeteixin, convertint-les en una mena de batalla final pel domini de l’esquerra.
De moment, les dues raons estan alineades, atès que Podem es considera a si mateix com un reconciliador d’allò que, fins avui, ha sigut irreconciliable per a tot partit estatal d’esquerres: l’enorme divergència de preferències en ordenació territorial i nacional entre votants de diferents comunitats autònomes. Ara bé, si el PSOE hi pogués respondre buscant un acostament de postures sense arriscar-se a una ruptura interna, i la resta de formacions nacionalistes entressin al joc, Iglesias es veuria obligat a retratar-se: a deixar clar si fa una proposta impossible -en la mesura que el PP manté el seu poder de veto a les dues cambres- mogut per l’ambició o per la voluntat de trobar solucions. Per sort per a ell, i per desgràcia per a Sánchez, el socialisme ni tan sols es pot permetre considerar l’aposta.
Mentrestant, el PP i Ciutadans tenen molt poc a dir i molt a esperar. El segon, amb por, perquè unes noves eleccions el deixarien probablement fora de joc; el primer, amb una certa indiferència institucional després d’haver demostrat la solidesa de la seva base electoral, però per descomptat amb el dubte personal de Rajoy sobre si el seu cap serà al menú d’un hipotètic pacte.
En aquest joc d’estratègies s’entrellacen les preferències que els votants van expressar diumenge, causa inevitable del pluralisme parlamentari al qual s’enfronta l’Estat en la legislatura que comença. Tant Albert Rivera com Pablo Iglesias es van afartar de repetir durant la campanya variants de la frase d’Adolfo Suárez “hem de fer normal en les institucions el que ja és normal al carrer”. Ara és el torn de tots els líders perquè, a més de normal, el pluralisme no es converteixi en fragmentació irresoluble.
