El plural de 'qualsevol'

Un lector, arran del tast d'ahir sobre el plural d'ou com balla, m'esmenta el cas d'un plural intern en una aglutinació: qualssevol. Aquest indefinit té, certament, un plural normatiu insòlit per no dir-ne, directament, poc afortunat.

I ho dic en un sentit molt concret: si la funció bàsica del sufix de nombre és precisament distingir el plural del singular, la s que afegim a qualsevol , en llengua oral, no ho permet i sí que ho permetria si s'afegís a fi de mot.

Això té, com a mínim, dues conseqüències. La primera, un ús relativament estès del plural incorrecte qualsevols, format per analogia amb la regla general. I la segona, la falta total d'intuïció del parlant sobre l'ús d'aquest plural normatiu.

Rastrejant-ne l'origen vaig a parar a una conversa filològica de l'agost del 1920. Fabra hi reconeix que, tot i que en català antic feien servir de manera excepcional qualssevol, la grafia habitual per al plural ja era aleshores idèntica a la del singular, qualsevol: "...e tots qualsevol béns".

Per tot plegat, jo prescindiria al màxim de qualssevol, cosa que en català no és gaire difícil. Una dada ho demostra prou bé: a la Bíblia interconfessional hi ha 152 qualsevol i 0 qualssevol .

En tot cas, veig més defensables els qualssevol postnominals, que especifiquen el nucli del sintagma: "Busquem dos afectats qualssevol". En posició prenominal, com a l'entrada escriure del DIEC2, els veig molt més forçats: "Representar per mitjà de qualssevol signes". I tens la sensació que "qualsevol signe" ja faria el fet.