Podria el procés sobiranista guanyar batalles després de mort, com el Cid Campeador? No gosaria dir tant, perquè l’objectiu del Procés –la independència– continua essent un horitzó llunyà. Però el que sí que em sembla indiscutible és que la crisi institucional que ara mateix està colpint l’Estat no s’entén sense el Procés, ni tampoc sense l’estratègia tenaç de l’independentisme de soscavar i posar en evidència els poders de l’Estat. Una estratègia que s’ha dut a terme, de forma simultània, tot i els retrets recíprocs, des de la batalla jurídica de l’exili i des de l’interior, a través de l’estratègia negociadora d’ERC. Aquesta pinça involuntària ha exacerbat el conflicte entre el govern de Sánchez i els jutges espanyols, ha fet inevitable la reforma del Codi Penal i ha fracturat la política espanyola, que ara mateix està dividida en dos blocs irreconciliables, que s’empastifen mútuament entre acusacions de colpisme. Els uns i els altres es llancen pel cap la Constitució, convertida en una relíquia que cadascú utilitza com més li convé.
En plena ofensiva de la dreta política, mediàtica i judicial, que a Catalunya coneixem prou bé, no té res d’estrany que Pedro Sánchez s’hagi afanyat a dir, de forma tan categòrica com impostada, que “el Procés s’ha acabat”, perquè aquesta pretesa defunció seria l'única cosa que justificaria el desgast a què s’ha vist sotmesa la democràcia espanyola en les últimes setmanes. Tampoc no té res d’estrany que ERC, un cop acomplerts –parcialment– els seus objectius en matèria antirepressiva, declari inaugurada una nova fase del diàleg, centrada en el referèndum d’autodeterminació. En tot això hi ha una gran dosi de comèdia, és clar; com també en l’actitud de les respectives oposicions: el PP amplifica el discurs d’ERC, i se’n fa creus; mentre que Junts fa el mateix amb el del PSOE. Però alguna cosa ha canviat. Com ha dit David Miró, Catalunya ha fracturat Espanya.
Ara ve una petita treva perquè ERC, PSOE i Podem s’aprovin mútuament els pressupostos a Barcelona, Catalunya i Espanya. Després, començarà la guerreta de les municipals, i el diàleg entre governs quedarà segurament bloquejat. El to reivindicatiu de l’independentisme tornarà a enfilar-se per erosionar el PSC, convertit en el nou partit de l’ordre. Seria un bon moment perquè les forces partidàries de l’autodeterminació parlessin d’estratègies futures de forma més assossegada. Més endavant, la proximitat de les eleccions catalanes i espanyoles ho farà tot molt complicat. Malgrat això, el sobiranisme del dia a dia, en el govern, a Madrid, a Brussel·les i on faci falta, s’ha de mantenir. Cal enfortir els actius propis i afeblir els de l’adversari, com ha passat aquesta setmana. Ha de continuar el que Carod-Rovira anomenava la política de pluja fina.
La pluja, en efecte, fa la feina de forma discreta. No s’ha de prestar atenció només a les grans cortines d’aigua, els llamps i els trons. Després d’un bon xàfec d’estiu sobre un bosc espès, com ara una fageda, el so de la pluja es pot continuar sentint durant hores, mentre el sol cau a plom damunt les clarianes, perquè les gotes d’aigua continuen regalimant entre els brancatges i les fulles. Aquest so tan característic, que alguns anomenem repluja (paraula que no és en cap diccionari, però potser hi hauria de ser), és l’eco d’una tempesta que ja ha passat, i ens recorda que, per molt que brilli el sol, el bosc encara degota, perquè ha acumulat molta aigua dins seu. Potser ara som en aquesta fase, la de la repluja, i ens convé ser conscients que la força acumulada durant els anys del Procés ens dona la capacitat de mantenir la pluja fina i de recordar a qui convingui que sempre hi pot tornar a haver una tempesta.
