Rellegeixo Zabranjeno citanje (que aquí es va traduir com Gracias por no leer), un llibre que fa vint anys em va agradar molt. El va escriure l’escriptora croata, nascuda a l’antiga Iugoslàvia, Dubravka Ugrêsić. A principis dels 2000, Ugrêsić narrava, amb molta ironia, la seva visió del mercat del llibre i en què s’havia convertit la literatura. Fa vint anys debatíem les mateixes coses que ara i és possible que no hàgim resolt res i, fins i tot, que haguem empitjorat. ¿Però des de quin punt de vista? Del mercat? Dels llibres? De la literatura? Dels lectors? Abans de continuar rellegint busco informació actual de l’autora i descobreixo que va morir el mes passat. Quan torno al llibre encara és viva. És la immortalitat que atorguen les paraules. Per això escrivim? ¿Vivim perquè ens estimin i escrivim per no morir?
Segons la Ugrêsić de fa vint anys, “el mercat del llibre contemporani dona suport enèrgicament a la idea democràtica que qualsevol pot ser escriptor”. Ja diuen que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics, però, ¿és una bona idea o convindria ser una mica més selectes pel que fa a les autories? ¿O és l’audiència lectora qui ha de ser elitista? O ningú? Som hipòcrites? Hi ha persones que pensen que és important llegir qualsevol cosa per agafar l’hàbit de la lectura. ¿Estem obsessionades amb els hàbits de lectura? ¿Ho hem de preguntar al ChatGPT? Entre les moltes anècdotes que explica el llibre d’Ugrêsić n’hi ha una que m’ha fet una gràcia especial. Estem parlant d’un temps en què encara plovia, insisteixo. “El famós futbolista Davor Šuker, després del Mundial del 1998, on Croàcia va quedar en tercer lloc, va dir: «No pretenc ofendre els escriptors croats, però és possible que haguem escrit el conte de fades més gran de la literatura croata»”. Aquest futbolista tenia el sobrenom del Mag d’Osijek. Potser sí que el va escriure. I elitista ho era. I molt.
El Sant Jordi del 2023 ens continuarem fent les mateixes preguntes que ens fèiem fa vint anys. Tornarem a estar pendents del temps. Com si fos un relat curt, enmig de tanta sequera, els dies abans només s’han vist possibles gotes que queien en diumenge. Potser és que hem de parlar del paper mullat, en algun moment. Del real i el metafòric. Un mes abans de les eleccions municipals és un bon tema. De fet, sempre ho és. A més, hem de pensar que vivim una època que haurà d’actualitzar expressions com “No cridar el mal temps” per fer-les afirmatives. També la literatura i els llibres s’encarregaran de reflectir-ho. Potser estaran escrits per futbolistes sense problemes d’autoestima. I a la gent li semblarà bé. Qui som nosaltres per dir qui pot escriure i qui no? A vegades ens perd la puresa i a vegades se’ns mengen tantes fronteres obertes. Som fetes de contradiccions i de temes literaris. Però sobretot del que es tracta és d’omplir aquest mercat. Que no deixa de ser un negoci, encara que hi hagi tantes autores i autors que facin més coses que escriure llibres. No parlo dels que juguen a futbol i escriuen llibres. Parlo dels que escriuen i juguen a buscar-se la vida. Però qui no es busca la vida? La música, la pintura, la il·lustració, el teatre, la dansa semblen distraccions per fer passar el temps. Jugar a futbol és molt més seriós, si ens basem en els mitjans de comunicació. Per cert, un any més coincideixen les dues grans passions de tants escriptors autòctons. Tothom content. Dia rodó. Ho diu el ChatGPT i ho dic jo, que aprofitaré que la tarda serà més tranquil·la per passejar. I de llegir i d’escriure, ja en tornarem a parlar l’any que ve.
