M’arriba un missatge de l’assegurança de la llar –sempre amoïnada per si es trencarà algun vidre que hagi de pagar-me– que em diu que hi haurà tempesta. Les mosques volen, idiotes, les plantes estan escaldufades, nosaltres més; sota teulada no s’hi pot estar. T’has de posar a l’ombra, a baix de tot, sota un arbre. Els grills canten la fal·lera sexual, cap veí trepitja la terra erma. Les carbasses i les bledes, com diu la dita, estan assolellades. Ventiladors, finestres tancades, observació meteorològica. Res, res indica que hi hagi d’haver pluja. Però, i si n’hi ha? El cel és blau grisós, quatre núvols blancs esprimatxats, com fum de pipa, fan vida allà dalt, sense gaire esma. No hi ha foscor, no hi ha res que indiqui que sí, que n’hi haurà, de pluja. Els ocells canten, encara és d’hora perquè es posin –lluitant com okupes– al xiprer on dormiran.
Però i si n’hi hagués? Aquesta abella que s’ha ficat a dins de la cambra on escric, ho sap, ho entén que pot haver-n’hi, de tempesta? Aquest ocell, amb la seva xiscladissa, ho entén? I el dragonet, que tant espanta els adolescents perquè –diuen– es mou molt ràpid, comprèn que s’ha d’amagar sota el test de l’alfàbrega?
Tothom s’amaga, tothom jeu, les bèsties i les persones; els gossos, al terra fresc, ajaçats, els humans allà on poden, suant, rient quan algú parla de refugi climàtic. Si plou, si plou de veritat, si no és una broma, si no és una notícia inventada, quina alegria, pensem, mentre ens regalima la suor per l’esquena, per les sofrages, per les temples; mentre pensem, alegrement, en aquella frase de l’Àlex Susanna sobre l’alegria de sortir a buscar llenya i sentir el fred i l’alegria d’entrar a casa i sentir l’escalfor. Sí, que plogui.
