La desigualtat a Espanya: plou sobre mullat
"Ploure sobre mullat" és una típica expressió catalana molt poc apropiada per als moments que estem vivint, amb focs, manca d’aigua i sequeres. Ja ens agradaria que els nostres camps i els nostres boscos rebessin pluges i que, encara que ja estiguessin molls, en rebessin més per tal de poder fer reserva per als propers mesos, que segur que la necessitarem... Però, malgrat el títol, aquest article no fa referència a la situació meteorològica, sinó a un altre problema que ens envolta, tant o més important, de caràcter econòmic i social. Ja sabeu que l'expressió s’utilitza, de manera simbòlica, per descriure problemes difícils o complexos que volem resoldre però que, quan hi apliquem mesures o correccions, en comptes de millorar-los encara els empitjoren. Crec que això és el que està passant aquests darrers anys en molts llocs d’Europa, però molt concretament a Espanya, amb el tema de la desigualtat de rendes i de la desigualtat d’oportunitats entre persones.
1. Algunes realitats concretes. De tot el que s’ha escrit al respecte, recullo algunes idees que retraten aspectes de la situació. Cal saber que durant els darrers 8 anys Espanya ha estat el cinquè país més desigual dels 27 de la UE, i que des de la crisi del 2008 l'evolució de les rendes més baixes ha estat negativa, mentre que la de les rendes més altes ha estat positiva. També és important saber que els efectes econòmics negatius del covid-19 sobre la desigualtat i la pobresa han estat a Espanya superiors als de la gran majoria dels països de la UE, i que tenim una de les taxes de desocupació més altes de tota la UE, i sobretot en el cas de les persones joves, que arriba a acostar-se al 25%.
En relació amb les oportunitats personals, malgrat les grans millores generals en les darreres dècades en el camp de l'educació, no s’ha aconseguit solucionar el fet que gairebé la meitat dels nois i noies fills de pares amb baix nivell educatiu segueixin sense poder superar aquest baix nivell. Espanya és un dels estats líders a la UE en abandonament escolar prematur, que comporta unes importants dificultats en el món del treball. I sembla molt clar que els confinaments provocats per la pandèmia han intensificat les desigualtats educatives.
Podria omplir pàgines i pàgines sobre aquests tipus de constatacions, cosa que ha fet amb molt encert una publicació recent de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa. Però vull tornar al tema de la pluja.
2. Distribució i redistribució. Sabem, i acceptem, que en una societat lliure, tant en els aspectes econòmics com socials, existirà sempre un cert nivell de desigualtat, tant de rendes com d’oportunitats. Ho acceptem perquè també sabem que un dels objectius més importants de l'acció política ha de ser vigilar que aquestes desigualtats no siguin massa importants i que hi hagi elements correctors per aconseguir-ho. En relació amb les rendes, el sistema fiscal és l’eina fonamental; i en el cas de les oportunitats en la vida, una de les eines principals és el sistema educatiu. Dit més clar, el sistema fiscal té dues finalitats: donar als governs recursos per finançar els serveis de l'estat del benestar, i alhora redistribuir el repartiment de rendes que genera el mercat lliure, tot i que ja hagi estat prèviament regulat per evitar excessos i explotacions. I l’activitat del sistema educatiu (un dels serveis de l’estat del benestar) ha de garantir a totes les persones una formació adequada que els permeti progressar independentment del nivell cultural i econòmic dels seus pares.
3. Una segona pluja. Si examinem detalladament el que està passant a Espanya en els darrers anys, podríem explicar-ho com la caiguda de segones pluges. Tant el sistema fiscal amb les rendes com el sistema educatiu amb les oportunitats no estan complint adequadament les tasques que se’ls han encomanat, i que ens permeten no rebutjar el nostre sistema social, sempre que aquestes eines correctores funcionin bé. Dic això perquè si comparem l’índex de desigualtat (Gini) de rendes que es generen en el mercat amb l’índex de desigualtat una vegada pagats els impostos, en molts casos, incomprensiblement, aquest segon supera el primer: és a dir, la fiscalitat ha actuat com una nova pluja sobre un terreny ja mullat per la desigualtat. No va ser així durant unes quantes dècades de la segona part del segle passat, però a partir de la irrupció del neocapitalisme l’eina fiscal espatlla encara més el sistema.
En el cas de les oportunitats de vida que poden dependre molt de la formació de la persona, ens trobem en una situació semblant, ja que les conseqüències de l'existència d’escoles segregades, la insuficient atenció al període de 0 a 3 anys o el creixement de l’abandonament prematur han fet augmentar les dificultats i han fet molt més difícils els objectius d'inclusió personal. Podríem també dir que l’escola, en alguns casos, no tan sols no millora la situació sinó que l’està espatllant encara més. Repensem les pluges, i millorem urgentment les eines.
