En aquestes dues últimes setmanes he perdut el compte de les vegades que he sentit la pregunta: però com s’ho fan els que viuen en països on habitualment fa mal temps? Per “fer mal temps” nosaltres, els mediterranis, entenem ploure, cels grisos, vent desagradós, dies rúfols.
Estem frustrats, de mal humor, tristos... però molts optem per veure’n la part bona: els pantans plens, les ciutats més netes, el gust de les tardes o els vespres a casa quan a fora hi plou.
Però resulta que els que estan realment enfadats són els turistes i expats que van triar venir a Barcelona justament pel seu bon clima, pel sol i els vermuts a les terrasses. Se senten estafats. Les xarxes s’han omplert de queixes i retrets, com si realment en algun contracte Barcelona s’hagués compromès a oferir cels clars i temperatura primaveral dia sí dia també.
D’altra banda, aquests dies hem sabut que a Suècia –seguint les passes de la premsa britànica– alguns mitjans de comunicació estan advertint els ciutadans nòrdics que algunes zones estan pressionades fins a límits inimaginables per l’excés de turisme i que, en molts casos, les organitzacions ecologistes locals han deixat clar que els guiris no són ben rebuts.
Els catalans, i especialment els barcelonins, mai no havíem vist tan clar que es pot morir d’èxit. El país ha viscut molt de temps del turisme, però pel camí ha perdut identitat, qualitat i paisatge. De la mateixa manera que els balears lamenten no poder anar a banyar-se a les seves cales, nosaltres ens sentim cada cop més desplaçats als nostres pobles i ciutats.
Ves a saber si la suma d’una meteorologia desavinent i les protestes antimassificació turística acabaran donant resultat de cara a l’estiu que ve. No ens hauria de fer por resultar poc acollidors o antipàtics: estem intentant salvar el país, és un argument que la gent assenyada pot entendre. Ens hi va el paisatge, la vitalitat de les nostres ciutats, el nostre patrimoni i, sobretot, la llengua. Encara recordo com ens vam escandalitzar, fa una pila d’anys, perquè en una terrassa de la rambla de Figueres ens van atendre adreçant-se a nosaltres en francès.
Actualment, a Barcelona, crec que et pots fer entendre pràcticament en tots els idiomes tret del català. I sí, ja ho sé, hem de fer l’esforç de mantenir el català, però és cansat militar tot el sant dia i et fa sentir una impotència extrema viure una situació violenta per una cosa tan senzilla com prendre’t un cafè amb llet o dir una adreça a un taxista.
Fa poc el president de la Generalitat, Salvador Illa, amb motiu del retorn de La Caixa a Catalunya, va dir: “Quan es fa feina i no es fa soroll, les coses s’acaben encarrilant”.
Tinc la sensació que ens volen així: encarrilats, sense fer soroll, decebuts, tensos, impotents. I a sobre, plou.
Havia començat parlant del temps i he acabat aquí. Deu ser que, efectivament, viure en llocs on es veu poc el sol deu ser molt depriment. Serà qüestió de mantenir la fe que algun dia escamparà i tornarem a tenir dies clars.
