Plorant al Bonpreu
Fa poc vaig plorar en públic, a les proves del festival Primera Persona. A l’escenari hi havia Alison Statton, Spike i Stuart Moxham. Sense prevenir-me, de forma covarda i repugnant, es van posar a tocar Salad days. La lletra només té tres estrofes, però toca tots els botons de la plorera: “ Think of salad days / They were folly and fun / They were good, they were young ”. La meva dona es va girar per mirar-me, i va veure que grosses llagrimotes em penjaven del nas i la barbeta, com si fos un arbre de Nadal.
Ara ploro menys, però el 2015 vaig establir un rècord mundial. Vaig plorar al carrer, al vàter i al passadís de bolquers del Bonpreu; vaig plorar durant la versió del Viva la vida que els meus fills cantaven a la funció de Nadal; vaig plorar menjant carn d’olla, i mentre em feien la maniobra de Heimlich vaig aprendre que era impossible fer les dues coses alhora. Aquell any vaig plorar per set coses, totes d’àmbit espiritual, però no per la mort de David Bowie ni la del Han Solo. Al Bowie no el coneixia de res, i pel que fa al Han Solo es tractava d’un contrabandista galàctic en el crepuscle de la seva vida. Fictícia. Era impossible sentir autèntica pena per la seva defunció.
El meu fill petit sí que va plorar amb la mort del Han Solo. Jo, de petit, era com ell. Tot em feia una pena tremenda. Fins que un dia, de cop, vaig parar. Era el 1985. Suposo que em devia assecar per dins, tot aquell degoteig. Llavors, el 1996, vaig conèixer la meva dona, que em va dir que plorar estava bé. I jo, obedient, vaig tornar a bramar. Per tot. Estic segur que ella encara maleeix el dia que em va dir “ Suéltalo, suéltal-o-o-o”, com si fóssim la versió adulta de Frozen.
Kurt Vonnegut deia que preferia riure a plorar, perquè després havia de netejar menys. Ho deia com si es tractés d’una simple disjuntiva logística, però no tinc tan clar que puguis decidir-ho. Les llàgrimes venen quan venen, i si intentes riure quan havies de plorar l’única cosa que aconseguiràs serà assemblar-te al Jack Nicholson de La resplendor. Un puto dement, vull dir.