La plebs 'is different’

Manifestació contra la proclamació de Carles III a Escòcia.
21/09/2022
3 min

Mentre milers de britànics omplien els carrers de Londres la setmana passada, sent l’enveja de reis, reines i poderosos d’arreu del món, n’hi havia milers més en altres parts de la capital i a la resta del país que emmudien. Uns callaven per respecte a una difunta tan gloriosa, mentre d’altres ho fèiem perquè no teníem més remei. M’explico.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

És evident que milions de britànics veien la reina Elisabet II com una àvia gentil que ho va donar tot pel seu país; com una figura estable que sempre hi era, predictible i sempre per damunt dels vaivens polítics o empresarials. Això, de totes maneres, no vol dir que molts milers d’anglesos, gal·lesos, nord-irlandesos i sobretot escocesos no consideressin que l’anterior reina –i encara menys el seu successor– no tenia cap dret a manar-los o a mantenir uns privilegis que només derivaven d'uns cognoms –una idea, en essència, totalment antidemocràtica.

Justament quan aquesta illa pateix més inflació que la resta del continent, quan veu com la seva moneda cau més que l’euro davant del dòlar dominant, i comença a veure les conseqüències negatives del Brexit, molts obren els ulls i es comencen a fer preguntes: per què Carles III no ha de pagar impostos per l’herència que li acaba de caure, mentre que tots els plebeus han de pagar per heretar qualsevol quantitat? Qui paga tota aquesta policia que s’ha hagut de traslladar a Londres per ajudar en els actes del funeral? Per què donen mantes a qui passava la nit al carrer per veure el taüt de la reina, però no es donen mantes als homeless? Per què una persona que ha pagat quatre mil lliures per anar en business class a Nova York ha d’esperar dues hores a l’avió abans de poder sortir només perquè Heathrow està a prop de Windsor i no es pot fer soroll? Per què la immensa majoria, a l’abadia de Westminster, eren homes i principalment homes blancs?

Milions de persones que viuen, per exemple, en parts del Regne Unit molt més diverses, com a l’est de Londres, o Manchester, Liverpool o Glasgow, van veure els actes funeraris amb estupefacció, sentint que es tractava d’un gran malbaratament de recursos per part de gent que no tenen res a veure amb ells ni se'ls assemblen gens. Mentre la noblesa del país semblava tornar a l’Edat Mitjana amb una desfilada de disfresses luxoses absolutament anacrònica, milions de persones han vist com la factura de la llum i el gas s’ha doblat, com les llistes d’espera del National Health Service no fan més que allargar-se i com, dia sí dia no, hi ha una vaga d’algun col·lectiu molt descontent.

La diferència entre l’Anglaterra de Netflix (els últims dies gairebé han superat The Crown) i la real és tan espectacular com la dels bilionaris tecnològics a Silicon Valley i els homeless de San Francisco –tots símbols d’un món cada cop més polaritzat i radicalitzat; un món on la classe mitjana s’enfonsa, on la classe alta es fa més petita però sembla tenir més poder global, i la classe baixa es fa més gran però calla, tapada i lligada de mans pels que controlen la tecnologia i les finances, les noves claus de la llibertat.

Amb tot, ¿algú es pensa que durant aquesta setmana passada a Londres es podia protestar contra això? Els conservadors han promogut una nova llei de manifestacions pacífiques –un eufemisme que els permet detenir a qui porti pancartes que poden crear aldarulls, com ho faria, per exemple, una proclama republicana en plena efervescència monàrquica–. Més d'un manifestant va acabar detingut per voler protestar aquests dies. El silenci davant d’això és flagrant: també per part de la BBC, que l’última setmana semblava l’oficina de relacions públiques oficial de la saga Windsor més que la cadena moderada i independent que presumeix ser. Els presentadors van anar de dol tota la setmana, i no van qüestionar gens ni mica el rol de la monarquia.

Lluny de Westminster i Windsor, n’hi ha molts que veuen els esdeveniments de la setmana passada com un senyal de desesperació pública. La gent ja no sap a què agafar-se; i als qui tenen una opinió contrària, se'ls fa callar. Aquest país va enrere, i els esdeveniments de la setmana passada ho demostren.

Elena Moya és escriptora. És autora de 'Les oliveres de Belchite', 'La maestra republicana', 'La Candidata' i La otra orilla'
stats