El plebiscitador que plebisciti

Els partits independentistes discuteixen ara, amb la solemnitat que els caracteritza, sobre el caràcter plebiscitari que han de tenir o no tenir les properes eleccions, sobrevingudes altra vegada per un abús d'autoritat de l'estat espanyol. Els partits independentistes hi acudiran amb l'objectiu d'ultrapassar el cinquanta per cent dels vots, se suposa que tan àmpliament com es pugui. En aquest cas, es tractaria, segons s'ha repetit recentment, d'“aplicar el mandat de l'1 d'Octubre”, una altra d'aquestes expressions idònies per ser dites enfilats en algun tamboret.

Naturalment, cada partit interpreta de manera diferent què vol dir eleccions plebiscitàries i en què consisteix aplicar el mandat de l'1 d'Octubre. Junts per Catalunya (o com se n'hagi de dir) va fer públic ahir un manifest instant a la unitat de l'independentisme, cosa que no s'havia fet mai, i aposten per la via unilateral, per bé que Puigdemont va precisar: “Ens agradaria un procés negociat amb l'estat espanyol, que no podrà ser. Però [...] podem fer que la pròxima legislatura fixi clarament els objectius de final de mandat, que és el reconeixement de la República Catalana”. Reconeixement per part de qui? De la comunitat internacional? Ara com ara, sembla una mica llunyà. Hauria de ser un reconeixement per part del Parlament de Catalunya, que ja sabem quin recorregut té per si sol. Per la seva banda, ERC (amb Aragonès com a president substitut, o en funcions) és reticent a la idea del plebiscit i prefereix seguir la via negociadora: el fet, però, és que la taula de negociació entre els governs d'Espanya i de Catalunya s'ha reunit una sola vegada en vuit mesos, i que ara mateix serveix perquè Pedro Sánchez la posi o la llevi de l'escenari segons la necessitat que tingui dels vots republicans al Congrés. La CUP, per la seva banda, proposa que les eleccions serveixin com a plebiscit però sobre l'independentisme mateix, una idea d'una utilitat difícil de veure per als que no hem estudiat tant com els dirigents de la formació anticapitalista, que són persones instruïdes.

La troballa del plebiscit la va posar solemnement en circulació Quim Torra, mentre anava repetint la cançó d'arribar fins a les darreres conseqüències, que és una manera de dir però no dir, i d'apel·lar a un llenguatge de complicitats i ambigüitats que flirtegen amb possibles escenaris calamitosos (però solemnes). El problema és que també es pot no arribar al llindar del cinquanta per cent o, encara pitjor, superar-lo però igualment no tenir prou potència política per tirar endavant un referèndum d'autodeterminació que sigui reconegut internacionalment. Mentrestant, ho he cercat però no he trobat cap dirigent del Partit Nacional Escocès (per esmentar un referent de l'independentisme català) que afirmi que les actuals institucions d'autogovern d'Escòcia són un obstacle per a la independència. Ni que la primera ministra s'hi refereixi anomenant-les “tot aquest embalum”. La solemnitat de vegades fa dir coses xocants.