Plàstic-19

Escric aquestes ratlles per a les indignades, les perplexes, les suspicaces, les frustrades. Les persones que han trigat anys a saber quins residus van al contenidor groc i quins al gris. Les ànimes càndides que han estat temps a descobrir que la tria, més arbitrària que els accents diacrítics, no respon a cap prescripció tècnica sinó a la gasiveria de les companyies que reciclen la deixalla i a la indolència de qui els ho permet. Espanya només processa la meitat dels envasos que entren al circuit, una proporció ínfima del total que es fabrica, per una aplicació mesquina de la norma europea (“Qui contamina, paga”), i permet que, qui paga, mani. Entre el grup d’il·luses, en què m’incloc, hi ha les persones que gasten embolcalls tèxtils per als entrepans i rumien alternatives verdes al paper de plata o el film per a altres usos domèstics. Les que no surten sense el saquet de roba rebregat. Les que fan incursions a les escasses botigues de granel. Les que el dissabte agafen el cistell i -oh lailà- se’n van al mercat. Les que colen, dins la piràmide inestable de tàpers, els pots reaprofitats. Les que retornen recipients als artesans. Les que beuen aigua de l’aixeta. Per a aquesta comunitat d’innocents empedreïdes l’anunci de la directiva europea que prohibeix, a partir del 2021, els plàstics d’un sol ús va ser una sobtada realització, una epifania. Brussel·les imposava obligacions als fabricants i no als consumidors. Al·leluia! Per fi el canvi no descansaria en la responsabilitat individual de desfer-se de la pròpia brossa, sinó en polítiques públiques per limitar la invasió de paquetam sintètic; una porqueria eterna, ja que la descomposició d’un globus triga 6 mesos però la d’una ampolla fins a 500 anys. Són colpidores les fotos de la National Geographic de les 5 illes de plàstic a la deriva pels oceans. Una de les del Pacífic, més gran que la península Ibèrica. L’impacte físic en l’entorn natural és brutal, tot i que només sura el 15% del total. Es calcula que el 2050 hi haurà al mar més plàstics que peixos (no exagero, són dades publicades pel Parlament Europeu). Les xifres d’animals morts, inclosos aus i mamífers estrangulats o per la ingesta, són igual d’esfereïdores. I no en sortirem indemnes com a espècie, ja que com que les micropartícules s’incorporen a la cadena tròfica ens acabarem menjant, literalment, els nostres propis detritus.

I mentre repensem aquest llegat miserable, la pandèmia ha disparat el consum de plàstic higiènic i alimentari, a més de l’hospitalari. Tornen als restaurants els envasos d’oli i vinagre individuals, amb l’excusa de la manipulació segura. Molts supermercats imposen l’ús de guants, alguns prèvia sucada amb gel desinfectant, en una operació redundant a més de llefiscosa. La nova normalitat és encara més absurda que la vella anormalitat. ¿Té sentit acumular una cinquantena de productes de neteja o d’higiene personal? ¿I embossar la verdura i la fruita (fins i tot plàtans, que tothom pela) per enganxar-hi el preu? ¿O prohibir a l’escola el pa de pessic casolà per celebrar un aniversari? Em fa l’efecte que ben poc, quan la higiene recomanada és simple i clàssica: aigua i sabó; i com a molt, unes gotes de lleixiu. La màxima toxicitat prové de fertilitzants, pesticides i additius químics per aromatitzar o conservar el producte fresc; o dels components afegits als derivats del petroli per fer-los més flexibles o més resistents. Els llindars permesos no venen tant de la comunitat científica com del mercat, que construeix i imposa una concepció de la netedat pròpia d’un món llis, polit, uniforme, artificial. El retrata amb lucidesa el filòsof Byun-Chul Han. Vida encapsulada, natura morta.

Pel que fa a les mesures anticovid, només la higiene de mans freqüent i l’ús de mascareta són les aconsellades per la ciència i el sentit comú. La resta (bossetes, palletes, tovalloletes, ampolletes) ni són saludables, ni són sostenibles.

Puc pecar d’idealista sobrevalorant el poder transformador del consum responsable, però no infravaloro el poder de la indústria per influir en els governs. L’estratègia principal és desviar l’atenció amb campanyes toves, centrades en la sensibilització de la població cap al reciclatge de residus, mentre tomben polítiques dures, orientades a limitar que se’n generin. El parany, la llibertat del mercat i la llibertat individual per assumir els propis riscos (“Jo controlo”). A Europa, la patronal de les envasadores (proveïdores de packaging per als gegants del fast food, com McDonald’s o Starbucks) pressiona la Comissió Europea per frenar lleis que imposarien alternatives biodegradables i compostables o limitarien l’empaquetat.

Si alguna cosa delata la crisi del covid-19 és la fragilitat dels esforços comunitaris davant els interessos corporatius i la connivència dels poders públics. El lobi petroquímic explota l’ansietat davant del contagi per promoure l’ús del plàstic. Moltes ciutats dels EUA n’han retirat la prohibició i l’associació europea dels transformadors de plàstics (EuPC) ja ha demanat una moratòria de la directiva europea.

L’ofensiva és una reacció a estudis científics solvents que demostren que el virus viu més temps sobre superfícies plàstiques que en altres materials. L’American Progressive Bag Alliance, una branca de l’associació d’industrials del plàstic, porta la veu cantant en la campanya per recuperar negoci en moments d’incertesa. Es val de think tanks que, entre altres activitats, fan propaganda dels seus suposats avantatges alhora que desacrediten els informes que alerten de la seva perillositat.

Davant d’aquestes aliances, hostils a la salut i la vida, l’única alternativa sembla la rèplica ciutadana, una potència nascuda de la suma d’impotències individuals, de la indignació, la perplexitat, la suspicàcia, la frustració. Quan sento com Trump recomana desinfectants a galet o menysté la mascareta penso en Einstein. “Hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana, i de la primera no n’estic segur”.