Fa uns dies, una amiga em va dir que l’únic consol davant la meva empremta de carboni –tot el sant dia amunt i avall– és el de pensar que l’empremta emocional també compta. Això és: que la missió que ens porta als llocs, si la complim amb èxit, és rellevant. Parlar de llibres a Nova York, per exemple, explicar què vol dir ser català a Suïssa o xerrar de la nostra història en un poblet remot de Sud-àfrica. No sé si em va convèncer. Però el consol hi era. A edèn, la novel·la de l’escriptora islandesa Auður Ava Ólafsdóttir que tot just publica Club Editor amb una traducció efluent i vivíssima de Macià Riutort, l’Alba, la protagonista, tampoc no en quedaria satisfeta. De fet, ella compra una finca amb l’herència de sa mare per plantar-hi un bosc de 5.600 arbres: el nombre de bedolls necessaris per compensar la seva empremta de carboni. L’Alba també es passa el dia amunt i avall, ella visitant congressos sobre llengües minoritàries i en perill d’extinció. L’autora, en canvi, és una professora d’història a la Universitat de Reykjavík que no oblida les possibilitats de la seva llengua diminuta, l’islandès.
Però, quina és la relació que hi ha entre el declivi del medi natural i les llengües que es perden a un ritme tan veloç que ni es percep? edén conté una resposta. La novel·la converteix una gesta privada en un relat èpic, narra amb bellesa una empresa que sembla estèril –fer créixer un bosc en una terra erma– amb la gravetat que tenen les voluntats aparentment intranscendents. La trama no va d’allò de “canviar el món amb accions diminutes”, sinó de la valentia de qui vol transformar les coses de veritat. Aquí rau l’heroïcitat de la protagonista. La força del relat. L’energia que converteix el llibre en un llibre important. I la novel·la en una novel·la rodona. Però tornem al món que es fon i a les llengües que es fonen amb ell: Ava Ólafsdóttir no només considera que cada llengua conté una cosmologia única i preada, no només creu que la biodiversitat i la diversitat lingüística són indicadors d’un ecosistema nodrit i esperançador, no només fa de l’islandès un exemple de supervivència en un món globalitzat i homogeneïtzador... sinó que l’autora també narra el dol de l’extinció. Què perdem quan una llengua s’acaba? I quan el nostre món conegut –rius, boscos, horitzons... i paraules– desapareix?
L’activista i lingüista mixe Yásnaya Elena Aguilar Gil afirma que no és en va que allà on hi ha més biodiversitat hi ha també més diversitat lingüística, com ocorre a Mèxic, on les llengües indígenes contenen estructures i vocabulari vinculats a l’entorn natural que habiten. Perdre una llengua implica, aleshores, perdre coneixements ecològics que ens relliguen al món. I la destrucció d’aquestes llengües comparteix el mateix origen amb la destrucció dels ecosistemes: colonització, explotació de recursos i globalització econòmica. Per això, la periodista brasilera Eliane Brum creu que la resistència indígena, des del cor de l’Amazones, és l’única esperança per preservar la Terra: una lluita que protegeix les seves llengües i cultures, però que, al mateix temps, salva el planeta de tothom. (Ara deixeu-me compartir la sort que tenim de poder escoltar, aquests dies, en el marc de la Biennal de Pensament de Barcelona, totes tres autores: Ólafsdóttir, Aguilar i Brum. Feu una ullada a la programació!).
En totes aquestes coses que ens poden semblar remotes, tan llunyanes, hi pensava fa poc, quan el Priorat cremava i assumíem el foc amb un desinterès col·lectiu. Un dels capítols fragmentaris de la novel·la d’Ólafsdóttir sentencia: “El que es rega, creix”. Sembla fàcil, dit així. I sembla difícil regar quan no hi ha aigua. Però no ho sembla tant, de difícil, si pensem que hi ha moltes maneres de regar. Una, per exemple, és pensar, i dir-ho d’una vegada, que el Priorat i l’Empordà són igual de valuosos: què passaria si no fos Tarragona la part del país que més patís els estralls del canvi climàtic? Rafael de Cáceres en parlava fa uns dies en aquest diari. O bé una altra manera de regar: llegir la Roser Vernet, Lo mig del món, i escoltar com parla, tan profundament, tan ricament, la nostra llengua. Veure com aquesta activista cultural nostrada manté en la seva escriptura un univers que estem deixant morir. I preguntar-nos, aleshores, què perdem si tots aquells boscos d’oliveres i ametllers, vinyes vastes del Priorat, es cremen. Perdem un món? Perdem una llengua que l’assenyala? O és que perdem tota una vida sencera?
