Planificant les vacances

En el seu excel·lent article d’ahir sobre el turisme, el filòsof Ferran Sáez-Mateu argumentava que hi ha una diferència entre la persona curiosa i el turista, que és que “el curiós vol conèixer coses noves; el turista, en canvi, vol reconèixer-les a partir d'imatges que ja ha vist mil cops. Mentre duri aquesta actitud absurda no hi ha res a fer”. 

A veure, ja fa dècades que la gent que viatjava volia fer-se una foto en els llocs que havia vist a les guies o a les postals que un amic li havia enviat l’any anterior. La diferència, és clar, és que ara viatjar s’ha abaratit a nivells populars, fet que sumat a la possibilitat d’ensenyar-ho a Instagram (possibilitat convertida en necessitat angoixant) ha multiplicat exponencialment el fenomen.

No tan sols passa amb el turisme. Des que tots portem una càmera d’enregistrar imatges a la butxaca, la gent està més pendent de gravar un moment especial que de viure’l. Ho veig als concerts o als partits de futbol. Són espais en què hi ha gent capaç de reprimir l’emoció per tal d’assegurar-se que ha enregistrat un moment únic per tenir la prova que ell hi era, i pensant que així ho podran reviure sempre. Ho trobo un error. Per reviure, primer cal viure, i una cosa és tenir un record i una altra és tenir una gravació. Les vegades que he tret el mòbil, he tornat a casa i m’he adonat que aquell moment especial havia passat davant meu, però que quan el volia reviure en el pensament, el record que me'n quedava era el d’haver estat enquadrant més que no pas d’haver estat vivint en comunió plena amb l’esdeveniment. I ja no parlem de la diferència entre enregistrar i viure moments íntims. Fotos i vídeos, els justos.