Amb permís dels lectors, torno al darrer debat de política general. La imminència de la consulta es va endur el protagonisme absolut de les intervencions. És normal i, fins i tot, necessari. Però l’omnipresència del debat nacional no va impedir que, en un dels intercanvis dialèctics més interessants de la jornada, el portaveu de la CUP i el president Mas obrissin un inesperat debat sobre el futur del capitalisme.
Va començar David Fernàndez: “La màfia és la fase superior del capitalisme senil”. Ajudant-se de cites literals del papa Francesc, va plantejar una esmena a la totalitat contra el sistema: “Aquesta economia mata. [...] Avança cap a l’exclusió i la desigualtat. [...] Per nosaltres, sempre ho hem dit, el debat és sobre el model econòmic. La funció històrica del capitalisme és robar i mentir i matar. Avui és robar més, mentir més alt i matar de forma més eficaç”.
Mas, en la rèplica, no va esquivar gens ni mica el tema: “Vostè no ens parla d’un canvi de rumb. Vostè ens parla d’un canvi de planeta. [...] Quan vostè fa aquest judici -que segurament té una part certa- sobre com funciona el sistema capitalista, en el fons ens està dient que canviem de planeta. [...] No vull dir que aquest planeta que vostè descriu no sigui un bon planeta. Però és que és un planeta gairebé desconegut. O gairebé inexplorat. Potser sí que un dia hi arribarem, potser sí. I, tal com el descriu vostè, sona millor [que el capitalisme] en alguns sentits. Però això no vol dir que en la pràctica es pugui dir que hagi funcionat”.
La contrarèplica final de Fernàndez va ser brillant: “El que sí que li discutiré obertament -i ho faré des de la nostra vida quotidiana-és això del canvi de planeta. No, vivim als Països Catalans comuns i cooperatius. Nosaltres [...] no anem al Mercadona ni al Caprabo, tenim cooperatives de consum; no som ni a Iberdrola ni a Endesa, sinó a Som Energia; nosaltres no tenim ni un cèntim a La Caixa, els tenim a les finances ètiques i cooperatives [...], i podria seguir. La vida quotidiana que està arribant és diferent i és real [...]. I en comptes d’anar a servir cafès a Londres intentem fer cooperatives [...]. La utopia és el capitalisme”.
¿L’alternativa al capitalisme ja és aquí, com va defensar el portaveu de la CUP? ¿O el postcapitalisme és encara inèdit, com va afirmar Mas, escèptic que algun dia arribi a ser una realitat? Si intentem afrontar aquest dilema amb mentalitat científica, cal admetre que el futur econòmic de la humanitat està obert. ¿El capitalisme serà substituït per un sistema millor (més just)? Ni ho podem descartar, ni ho podem assegurar. La tesi de Fukuyama sobre la fi de la història -segons la qual el capitalisme és el “sistema final i definitiu” de l’espècie humana- frega la irracionalitat, per no dir l’estupidesa.
Diversos economistes, sociòlegs i filòsofs del segle XX i XXI han pensat alternatives al capitalisme que no caiguin en els errors comesos per les alternatives assajades fins ara. Per evitar aquests errors, el nou sistema hauria de ser un sistema de mercat; però, per no ser capitalista, hauria d’estar basat en la propietat social o compartida i portar la democràcia a les empreses.
Però aquest nou sistema, tot i estar pensat, no ha estat implantat -o no encara, com constatava Mas-. Tanmateix, avui existeixen multitud d’experiències d’economia alternativa -la majoria de les quals estan enquadrades, normalment, en l’univers de l’economia social- que d’alguna manera anticipen aquest possible sistema futur, com va recordar Fernàndez. Potser encara no tenim “el sistema”, però sí que existeix un dels seus possibles embrions. Estem davant d’un planeta inexplorat... però l’exploració ja ha començat. I ja fa temps. Es tracta d’un planeta desconegut perquè ens queda molt camí per recórrer, però els pioners d’aquesta exploració fa anys que han sortit. I per ara no s’aturen.
L’alternativa al capitalisme no és una mera utopia: ja és real si la pensem des de la seva fase embrionària. Davant d’això, podem fer dues coses. Menystenir aquest embrió -deixar-lo morir- convençuts que no podrà madurar mai. O apostar pel seu creixement, amb l’esperança que s’acabi convertint en l’organisme nou que prefigura. I això vol dir que les experiències d’economia democràtica avui ja existents deixin d’estar recloses en l’esfera dels militants hipercompromesos i passin a ser opcions practicables per a una gran majoria dels ciutadans.
¿Fem un pacte nacional, tan transversal com sigui possible, per fer créixer aquest embrió? ¿Fem de la democràcia econòmica una de les idees força del nou país? Catalunya és un lloc especialment dotat per fer aquest experiment. I el procés de construcció nacional en què estem embarcats, un moment especialment adequat per intentar-ho.