El plaer secret de les llibreries
1. Els diaris acostumem a fer titulars quan una llibreria tanca per sempre. En aquest món on es clica més la desgràcia que l’alegria, em ve de gust parlar dels establiments als quals, després de tota una vida, encara els sobren motius per brindar. Dissabte passat, la llibreria Drac d’Olot va celebrar els seus primers cinquanta anys. Hi ha arribat, com diu la Irene Bonet, fent feina de formiga. Aquesta és la fórmula de propietaris i llibreters: pencar molt. A mitjan novembre vaig ser a Banyoles per celebrar, també, els cinquanta anys de L’Altell, la llibreria de capçalera del Pla de l’Estany. Només la Irene Tortós sap els sacrificis familiars que ha costat arribar a fer una comunitat de lectors tan fidels. De nou, l’esforç, el dia a dia, el conèixer els clients, les etiquetes de les recomanacions i la prescripció justa per fer la viu-viu en un negoci que té la principal competència en les pantalles i en el catàleg de sèries ben fetes penjades a les plataformes. L’audiovisual a preu de ganga, l’oci fàcil pels descosits.
2. Tal vegada, en els inicis d’aquestes llibreries, i de tantes altres, hi ha un factor romàntic. La guspira de tot plegat pot ser l’amor pels llibres, l’olor d’obrir la caixa de novetats, la tria de l’aparador... Després, amb la rutina, arriba l’apujar i abaixar persianes, el deixar-t’hi la cansalada i els maldecaps de tot negoci. En una ocasió, arran de la jubilació d’un altre llibreter il·lustre de Girona com és en Guillem Terribas, de La 22, vaig preguntar-li amb quina imatge es quedava de tants anys de triscar. Em va donar la resposta que menys m’esperava de totes. “Carregar i descarregar caixes –em va dir– a milers”. Ell, factòtum cultural de la ciutat, que ha arribat a fer sis presentacions per setmana, que ha vist passar els autors més interessants de la nostra literatura des de quan no eren ningú fins que ja estaven a punt de tornar a no ser-ho, es queda amb el matament de la dedicació. Ara que en tants àmbits s’imposa la droperia, chapeau a tots aquests llibreters que malden per vendre històries, d’una en una, al milió de catalans que encara compren i llegeixen llibres.
3. Arribar a fer 50 anys ara, el 2023, significa que aquelles llibreries van obrir les portes quan Franco era ben viu. No podien saber, aleshores, quan la palmaria el dictador, o que després arribaria –més o menys– una democràcia, una amnistia, una legalització del Partit Comunista, un Estatut d’Autonomia, un retorn del president de la Generalitat a l’exili, una recuperació del català a l’escola... Ara juguem amb les cartes marcades i sabem quina ha estat la cronologia i la relació dels fets. En aquell moment, la incertesa era tan gran com la seva voluntat de muntar establiments per vendre novel·les i de no amagar les obres de Rodoreda, Capmany, Pedrolo, Calders i tants autors que, servint-se de la seva llengua, van atorgar al català una literatura d’una normalitat equiparable a qualsevol altra. Els escriptors hi van tenir un paper bàsic. Els editors que hi apostaven de valent, també. Però no ens podem oblidar d’aquells nous llibreters, emprenedors i compromesos amb el país i la seva gent.
4. CaixaForum+, la plataforma de continguts culturals gratuïta, acaba d’estrenar una sèrie documental recomanable. De la mà de l’escriptor Jorge Carrión, a Booklovers passegem per llibreries i biblioteques de Buenos Aires, Barcelona, Lisboa, Madrid o Mèxic, ciutats lletraferides. La capital de l’Argentina és, encara avui, la ciutat amb més llibreries del món. I, possiblement, El Ateneo és el paradís de llibres més espectacular del planeta. Ara que el nou president argentí, Javier Milei, vol fulminar el ministeri de Cultura en nom de la llibertat, esperem que no es carregui també allò que singularitza un país on no tot és futbol, corrupció i cantamanyanes.
