El plaer de dir el que no és

1. Feijóo. “Alguna cosa d’Espanya se’ns mor”, “L'amnistia significa la humiliació deliberada de la generació de la Transició”, “La nova política és una estafa descomunal”, “La nació espanyola s’esquinça”: amb aquesta retòrica s’arriba a l’intent del PP de tirar endavant la investidura. Dos mesos després de les eleccions, l’oportunitat que Feijóo va demanar i Felip VI va concedir no ha progressat ni un mil·límetre. Aquests dies només han servit per confirmar que a Feijóo només li queda una opció: el transfuguisme, la traïció d’alguns diputats socialistes.

El PP ha regalat temps a Sánchez, de manera que ha contribuït al fet que la investidura del líder socialista es vagi imposant sense grans escarafalls, com si els diferents actors l’assumissin com un destí. Un temps perdut per al PP: el míting de Madrid només ha servit perquè Feijóo es consolidi, de moment, com a líder de l’oposició. L’escassa mobilització de la dreta, lluny de la modesta manifestació independentista de l’11 de setembre, confirma que el carrer va a la baixa. L’únic que Feijóo ha aconseguit ha estat que Aznar li donés la benedicció amb la seva apel·lació a les forces vives de la nació per salvar la pàtria i la resurrecció de la parella González-Guerra, que, després d’anys sense dirigir-se la paraula, cantava a duo contra Pedro Sánchez, oferint-se a Feijóo per salvar la pàtria. I hem llegit exaltats pamflets que igualaven amnistia amb liquidació del règim del 78. Quan el discurs tràgic es fa comèdia simplement es busca la negació de la realitat per no haver d'afrontar-la.

Deia Alexandre Koyré, en un breu assaig –Reflexions sobre la mentida–, que “l’home sempre ha mentit”, deixant-se dur “pel plaer de dir el que no és” i de “crear amb la seva paraula el món”. I “la mentida moderna –aquesta és la seva qualitat definitiva– es fabrica en massa i es dirigeix a la massa”. Sense cap respecte “per la veritat i per la versemblança”. Quan la dimensió tràgica s’apodera del debat polític, malament rai: “Davant l’enemic, la ficció s’ha de defensar sense cap mirament” i la veritat és una confessió de feblesa.

2. Aragonès. El debat d’investidura espanyol coincideix amb el de política general del Parlament de Catalunya. L’atenció mediàtica serà a Madrid. Però, tanmateix, des d'aquí es pot decidir si hi ha o no repetició electoral. ¿És imaginable fer política? ¿El president Aragonès marcarà el pas? Cal un debat a partir de la consciència de la situació real, trobant punts d’acord per a una investidura possible i raonable. Però hi ha una patètica dialèctica de la política catalana que ho enterboleix tot: la disputa pel títol d’autèntic dipositari de la fe, que en el fons només amaga que l’independentisme és plural (extrema dreta, dretes diverses, centre, esquerres i extrema esquerra) i que té interessos concrets sovint contraposats. Ara es tracta de construir aliances transversals, dins i fora de l’independentisme, per optimitzar la negociació. No oblidem que la situació actual és fruit d’una reacció de l’electorat encapçalada per Catalunya, que, a la llum de l'aliança PP-Vox, va veure que en aquest moment era prioritari aturar la penetració de l’autoritarisme postdemocràtic.

3. Francesc. El Papa ha assumit una croada per l’emigració. Lluny de les emfàtiques maneres dels seus predecessors, és un home discret en matèria de doctrina i de fe però que sembla desitjós de fer que l’Església contribueixi a un cert reconeixement de les fractures col·lectives. Denunciant, per exemple, “les polítiques que alimenten la por a la invasió dels desemparats” on “nacionalismes arcaics i bel·licosos” amenacen la humanitat comuna. Le Monde es referia diumenge a “la gran negació francesa: una economia amb penúria de mà d’obra que depèn dels que venen de fora”. I el Papa reblava el clau en la seva estada a Marsella. El resultat és que ha fet treure els colors al president Macron. En hores baixes, el president semblava haver trobat un moment d’oportunitat al costat del Papa. Però quan el pontífex ha tocat la qüestió de la immigració, l’intel·lectual president s’ha despenjat amb el més repetit dels tòpics: “No podem pas acollir tota la misèria del món”. La cínica coartada que ja va pronunciar Michel Rocard als anys 80. No hem avançat ni en polítiques ni en dignitat. És una declaració a la vegada d’impotència i d’elusió de la responsabilitat. A l’hora de la veritat tots canten missa.