Matins a la plaça d’Osca
Després de molts anys fora, la primavera passada vaig tornar a viure al meu barri. Una de les novetats en aquesta nova vida és que cada matí surto a passejar i cada matí m’aturo en una terrassa de la plaça d’Osca a prendre un cafè amb llet. Aquest indret ha canviat molt des que jo el freqüentava en l’adolescència: és més tranquil i alhora més sorollós. Una dotzena de bars s’hi aboquen, dels de tota la vida i dels de nova fornada. Gent jove xerrant, fent l’esmorzar o l’aperitiu, un dels punts de trobada per a la gent del barri. Els veïns es queixen del soroll i d’una certa sobreexplotació comercial. Tanmateix, els he de confessar que és un dels meus llocs preferits per badar, llegir o fer una pausa abans de continuar el passeig.
L’origen d’aquesta plaça es remunta a l’aparició de la barriada del Triangle, apareguda al voltant de l’Espanya Industrial a mitjans del segle XIX. Primer es va dir d’IsabelII, nom comú en altres places homònimes del pla barceloní, a partir del 1840. El 1854 s’hi va inaugurar el nou Mercat de Sants, amb uns tendals per als venedors. Però l’any 1869, després de la revolució que va fer fora la reina espanyola, tots els indrets que portaven el nom d’Isabel II van ser rebatejats. Així van néixer la plaça de la Revolució de Gràcia i les places de Prim a Sant Andreu i Sant Martí de Provençals. O la que ens interessa, que va passar a ser la plaça del Mercat. El veí carrer de Riego també va rebre el seu nom en aquella època, ja que abans era el d’Isabel II. A la cantonada amb la plaça hi havia unes boques d’aigua per connectar les mànegues amb les quals es netejava el mercat. I encara hi ha qui li diu carrer del Riego.
L’any 1880 van inaugurar-hi una font, i el 1900 van rebatejar el lloc com a plaça d’Osca. Llavors era un espai molt concorregut, ja que al final del carrer de Riego hi havia l’antiga estació de Sants. Però el 1913 tot se’n va anar en orris. Van traslladar el brollador a un altre indret i el mercat va marxar al Mercat Nou. Els irats veïns van reclamar bancs públics i una nova font monumental. L’Ajuntament no s’hi va oposar, sempre que paguessin una part de les obres. I no se’n va tornar a parlar mai més.
En aquells anys es van canviar els arbres i es va organitzar un mercat setmanal d’ocells i flors. També es va dissenyar un jardí per a infants i uns lavabos públics. El diari La Publicidad va publicar els dissenys que formaven part d’un projecte general per oferir llocs d’esbarjo als nens de totes les barriades. Així mateix, s’hi van instal·lar quatre nous fanals, que abans havien estat a la Rambla cantonada amb la plaça Catalunya. Llavors el comerç més popular de la plaça era la farmàcia Boquè, on venien el famós Contraferino Victoria, un medicament per a la tos ferina i les afeccions de les vies respiratòries.
Als anys vint, durant l’època del pistolerisme, s’hi van viure molts ensurts. Baralles, trets i dos magatzems d’explosius descoberts per la policia. A més de l’atemptat contra l’empresari vidrier Leopoldo Planell. El 1931 s’hi va reunir una multitud per celebrar l’arribada de la República, i el 1934 hi detenien uns traficants de pornografia. Aquell ambient mogut va continuar en la postguerra, i el 1947 uns atracadors van obrir foc contra els vianants que volien aturar-los mentre fugien: van matar dos nens i van ferir més de vint persones. Per aquelles dates van aparèixer les primeres terrasses, i a la plaça s’hi feien freqüents trobades de sardanes. Però a finals dels anys seixanta es va encanallar i va agafar mala fama. Fins que, a principis d’aquest segle, va tornar a ressorgir amb el seu aspecte actual. Una plaça on els arbres no fan prou ombra i els para-sols dels bars els han suplantat.