“La plaça dels Àngels tindrà un Macba més ampli, un CAP i menys skaters”, “Arbres per skaters davant el Macba”, “La reforma de la plaça del Macba fa fora els patinadors”, “Arbres i parterres verds contra els skaters davant el Macba”. Tothom ha entès el missatge: l’Ajuntament ha anunciat una reforma que inclou el propòsit gens dissimulat de foragitar els monopatinadors de la plaça dels Àngels.
És una plaça desavinent. I tampoc no és agradable caminar pels carrers que hi porten, perquè has d’estar vigilant que un ganàpia no t'atropelli amb tots els seus quilos quan et frega a velocitat d’hospital, i el terrabastall de les rodes contra el paviment martiritzat és esgotador per als nervis.
Esclar, la postal és fantàstica: al cor del Raval multicultural s’alça un edifici de Richard Meier dedicat a l’art contemporani, amb monopatinadors de figurants que comparteixen fraternalment el seu know-how de cabrioles. Per als turistes és cool, però no hi portin ni una criatura ni una persona gran.
Com ha pogut ser, un segrest d’un espai públic d’aquesta magnitud? Si demà ens hi enfilem amb bicicletes free style, tampoc ningú no ens dirà res? ¿Ha calgut encarregar una reforma de tota la plaça per prendre una decisió d’ordre públic perquè cap alcalde no es vol enfrontar als monopatinadors perquè fa autoritari? No se’ls pot buscar lloc a una altra banda?
Governar una ciutat no és fàcil, però els alcaldes tenen tendència a confondre inversions urbanístiques amb transformacions socials. I, en realitat, l’obra pública és imprescindible, però és un complement d’un bé superior que és l’esperit de la ciutat, que resideix en la convivència, el civisme i el respecte dels seus habitants.
