Abans d'anar al tema d'aquest article, permetin-me una prèvia que comença amb un elogi rotund: la biografia de Josep Pla escrita per Xavier Pla, Un cor furtiu, és una de les obres més importants dels darrers anys tant per entendre la figura de l'escriptor com la cultura catalana en general. Queda escrit i rubricat. Han estat justament unes planes molt concretes d'aquest estudi biogràfic les que em van portar a llegir fa uns dies una obra de la qual només coneixia la versió catalana posterior inclosa al volum 9 de l'Obra Completa, molt reelaborada però igualment magnífica. Es tracta de Viaje en autobús, que Pla publica el 1942 en plena postguerra, per descomptat en castellà. Té quaranta-cinc anys. El mateix any es publica a Estocolm l'obra pòstuma –i també la més substancial– de l'escriptor austríac d'origen jueu Stefan Zweig. Per tancar el cercle, resulta que en aquell moment la quasi-esposa de Pla, Adi Enberg, es troba a Suècia, on passarà tota la Segona Guerra Mundial. Zweig s'havia suïcidat uns mesos abans al Brasil, el febrer del 1942, juntament amb la seva esposa Lotte. Ell tenia seixanta anys i ella trenta-quatre.
Viaje en autobús està escrit en un castellà una mica ortopèdic, però de cap manera maldestre. Hi ha algunes coses que sonen molt estranyes, com ara l'ús de diminutius que en català no grinyolen però que en espanyol semblen de redacció infantil. En tot cas, aquest Viaje en autobús és, per diverses raons, una de les obres més ambicioses de Pla i, al meu modest entendre, un dels textos més importants de la literatura de postguerra. L'escriptor de Palafrugell és conscient que durant un temps que pot arribar a allargar-se molt no podrà publicar en català, i vol deixar clar que és un autor de nivell europeu malgrat portar boina i fumar picadura. Tot i que el títol pugui suggerir una obra costumista de poca fondària intel·lectual, Pla comprimeix en el si del llibre tota la història de la cultura clàssica europea, del Dant a Montaigne, de Nietzsche al Cant Espiritual de Maragall, d'Heràclit a Chesterton, de Ruyra a Proust... La llista de referències ben enteses i argumentalment col·locades on toca, gens pedantesques, fora ben llarga. I tot això aplicat a llocs tan obstinadament concrets com Sant Feliu de Guíxols, Lloret o Sils. Els qui es van comprar el llibre pensant-se que es tractava d'una coseta de viatges per la Catalunya rural, d'una mirada banal de vol gallinaci, suposo que van quedar-se sorpresos. El mateix podríem dir dels lectors (en aquest cas pòstums) de Zweig. Les seves grans biografies tenen un to amablement divulgatiu, mentre que El món d'ahir descriu justament la fi de l'Europa com a conseqüència de la bogeria totalitària. El seu to és serè però alhora depriment. Recordem que som a l'any 1942, quan l'extermini a escala industrial dels jueus ja és una realitat.
Pla i Zweig parlen d'una Europa que ja no existeix ni tornarà a existir mai més. El primer ho fa rememorant –dins del que la censura franquista consideraria tolerable, per descomptat– com era la vida abans dels rigors de la postguerra, i el segon evocant des de l'exili, a l'altra banda de l'Atlàntic, un món perdut. La Unió Europea encara no existia, òbviament. De fet, un projecte d'aquestes característiques podria semblar llavors un sarcasme cruel: el Vell Continent s'estava dessagnant. En cap moment, però, Pla i Zweig plantegen la solució en termes de quimera políticoadministrativa, sinó com una realitat amb unes arrels culturals profundes. En canvi, a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial, a Adenauer o De Gaulle els interessarà essencialment la creació d'interessos econòmics comuns que facin absurd qualsevol enfrontament futur. A curt termini no era pas una idea dolenta; a la llarga, però, resultava insuficient. Avui Europa és, per damunt de tot, una orgia d'impresos complicadíssims que serveixen per pidolar. Ja no és multilingüe com en l'època de Pla i Zweig, sinó, de facto, dòcilment anglòfona malgrat el Brexit –és curiós que aquesta forma de papanatisme lingüístic no sigui impugnada gairebé per ningú–. Té molt poc a veure amb el Dant o amb Montaigne, i molt, en canvi, amb coses tovetes i políticament correctes sense les quals la maquinària burocràtica no afluixa la mosca de la recerca universitària o dels grans esdeveniments culturals. Ha perdut la batalla de la productivitat: la tecnologia ja no ve d'Alemanya, sinó d'Àsia, i les coses de menjar arriben del Marroc o de Turquia, perquè la feina dels pagesos d'aquí és omplir papers. Si Putin fa el que fa és perquè ha ensumat aquesta candorosa, confiada decadència.
