Un pla per posar fi a la crisi de Síria

Conec Baixar al-Assad, president de Síria, d’ençà que era estudiant universitari a Londres, i he passat moltes hores negociant amb ell d’ençà que va pujar al poder. Això sovint ha passat a petició del govern dels Estats Units, durant les freqüents ocasions en què els nostres ambaixadors han sigut retirats de Damasc a causa de disputes diplomàtiques.

En aquells períodes de distanciament, Baixar i el seu pare, Hafiz, seguien la política de no parlar amb ningú de l’ambaixada americana , però sí que parlaven amb mi. Em vaig adonar que Baixar no demanava mai consell o informació a un subordinat. La seva característica més constant era la tossuderia. Per a ell era gairebé psicològicament impossible canviar d’opinió, sobretot si se sentia pressionat.

Abans del març del 2011, quan va començar la revolució, Síria era un bon exemple d’unes relacions harmonioses entre els seus diferents grups ètnics i religiosos, que incloïen àrabs, kurds, grecs, armenis, sirians que eren cristians, jueus, sunnites, alauites i xiïtes. La família Al-Assad havia governat el país des del 1970, i se sentia molt orgullosa d’aquesta relativa harmonia entre els diversos grups.

Quan els manifestants de Síria van exigir unes reformes del sistema polític que ja feia temps que calia haver dut a terme, Al-Assad va considerar que es tractava d’un moviment revolucionari il·legal per derrocar el seu règim “legítim” i, erròniament, va decidir sufocar-lo utilitzant una força innecessària. A causa d’un seguit de raons molt complexes, va tenir el suport de les seves forces militars, de la majoria de cristians, dels jueus, dels musulmans xiïtes, dels alauites i d’altres que tenien por que els musulmans sunnites radicals prenguessin el poder. La possibilitat d’aquest derrocament era remota.

El Centre Carter havia estat profundament involucrat en Síria des de principis dels anys vuitanta, i compartíem els nostres punts de vista amb alts funcionaris de Washington, amb l’objectiu de preservar les opcions de trobar una solució política al conflicte, que s’agreujava ràpidament. Malgrat les nostres queixes persistents però confidencials, d’entrada la posició dels EUA va ser que el primer pas per resoldre la disputa era apartar Al-Assad del poder. Els que el coneixien ho van veure com una demanda infructuosa, però fa més de quatre anys que es manté. A la pràctica, els nostres prerequisits per aconseguir la pau han esdevingut un impossible.

Kofi Annan, ex secretari general de les Nacions Unides, i Ladjar Brahimi, antic ministre d’Exteriors algerià, van intentar posar fi al conflicte com a representants especials de les Nacions Unides, però aviat van veure que els seus esforços eren inútils a causa de les incompatibilitats entre Amèrica, Rússia i altres països respecte al paper que havia de tenir Al-Assad durant un procés de pau.

El maig del 2015 un grup de líders globals conegut com a The Elders vam anar a Moscou, on vam tenir discussions detallades amb l’ambaixador americà, l’expresident Mikhaïl Gorbatxov, l’ex primer ministre Ievgueni M. Primakov, el ministre d’Afers Estrangers, Serguei Lavrov, i representants de laboratoris d’idees, incloent-hi la branca moscovita del Carnegie Center.

Van destacar la llarga aliança entre Rússia i el règim d’Al-Assad i la gran amenaça de l’Estat Islàmic per a Rússia, on segons les estimacions un 14 per cent de la població està formada per musulmans sunnites. Després, vaig preguntar a Putin sobre el seu suport a Al-Assad, i sobre les dues reunions que va mantenir aquell any amb representants de les faccions de Síria. Em va contestar que s’havia progressat molt poc, i que creia que l’única possibilitat real de posar fi al conflicte era que els Estats Units i Rússia es posessin d’acord amb l’Iran, Turquia i l’Aràbia Saudita per preparar una proposta de pau integral. Considerava que totes les faccions de Síria, excepte l’Estat Islàmic, acceptarien gairebé qualsevol pla defensat de manera ferma per aquests cinc països, amb l’Iran i Rússia al costat d’Al-Assad i els altres tres països alineats amb l’oposició. Amb el seu vistiplau, vaig traslladar la proposta a Washington.

Durant els últims tres anys, el Centre Carter ha treballat amb sirians de diferents opcions polítiques, líders de grup d’oposició armats i diplomàtics de les Nacions Unides i Europa per trobar una via política que posi fi al conflicte. Aquest esforç s’ha basat en una recerca amb dades fidedignes sobre la catàstrofe siriana que ha dut a terme el centre i que revela la posició de diferents faccions i demostra clarament que cap dels bàndols de Síria es pot imposar militarment.

La decisió que Rússia ha pres recentment de donar suport al règim d’Al-Assad amb atacs aeris i altres forces militars ha intensificat la lluita, ha elevat el nivell de l’armament i pot fer créixer el flux de refugiats cap als països veïns i Europa. Al mateix temps, ha ajudat a aclarir la tria entre un procés polític en què el règim d’Al-Assad assumeixi un paper i una situació bèl·lica en què l’Estat Islàmic es converteixi en una amenaça encara més gran per a la pau mundial. Amb aquestes alternatives tan clares, els cinc països esmentats més amunt podrien formular una proposta conjunta. Desgraciadament, les diferències entre ells persisteixen.

L’Iran va esbossar un pla de quatre punts bàsics fa uns quants mesos que consistia en un alto el foc, la formació d’un govern d’unitat, reformes constitucionals i eleccions. Treballant amb el Consell de Seguretat de les Nacions Unides i utilitzant una proposta de cinc països, es podria trobar algun mecanisme per portar a la pràctica aquest pla.

La implicació de Rússia i l’Iran és essencial. L’única concessió d’Al-Assad després de quatre anys de guerra va ser renunciar a les armes químiques, i ho va fer sota la pressió de Rússia i l’Iran. De la mateixa manera, no posarà fi a la guerra acceptant concessions imposades per Occident, però és probable que les accepti a instàncies dels seus aliats.

Així, el govern d’Al-Assad es podria acabar mitjançant un procés pacífic, un govern acceptable establert a Síria, i després es podria fer un esforç coordinat per eradicar l’amenaça de l’Estat Islàmic.

Les concessions que es necessiten no són dels combatents de Síria, sinó dels països arrogants que afirmen voler la pau però que es neguen a col·laborar entre ells.