Pla-Narbona, art en plenitud
Els mals atzars d'aquest any de calamitats van fer que ens assabentéssim amb pocs minuts de diferència de les morts de Josep Pla-Narbona i de John le Carré. Un pintor i dissenyador gràfic i un novel·lista que, a banda de ser de la mateixa edat (Pla-Narbona era nascut l'any 1928; Le Carré el 1931), no tenien en principi res a veure, tret de l'excel·lència que cadascun d'ells va aportar a la seva disciplina de l'esperit. Tot i que no resulta difícil imaginar una coberta d'un llibre de Le Carré, o el cartell d'alguna de les seves adaptacions cinematogràfiques, confegit pel cervell i les mans de Pla-Narbona.
Josep Pla-Narbona, en qualsevol cas, pertany a una generació de dissenyadors i artistes gràfics que ens han llegat una part del bo i millor de la cultura catalana del segle XX, que demana que fem l'esforç de començar a mirar-la i valorar-la en la seva impressionant riquesa. Noms com els de Ricard Giralt Miracle, Enric Huguet, Amand Domènech, Joan Pedragosa o l'Escola Massana van donar continuïtat a la magnífica tradició catalana en l'àmbit del disseny, la il·lustració i el cartellisme, que arrenca el segle XIX, amb l'era daurada del Modernisme, i ja no s'atura mai. A la vegada, van integrar una generació que va aportar solidesa en els anys obscurament difícils de la postguerra i la dictadura franquista, i que va preparar el futur mitjançant la creació d'estructures com la mateixa Massana o l'Associació de Dissenyadors Gràfics del Foment de les Arts Decoratives (AGD-FAD). Solien tenir en comú uns inicis humils, com a aprenents als tallers dels mestres del seu temps, i se'ls ha atribuït sovint el qualificatiu de pioners: és encertat anomenar-los d'aquesta manera, tot i que aquest grup en general, i Pla-Narbona en particular, han estat sempre reticents als elogis, o se n'han malfiat. Tanmateix, és bo apuntar que bona part de la seva obra gràfica es pot contemplar al Museu del Disseny de Barcelona, però també al MoMA de Nova York, per quan s'hi pugui tornar a anar a visitar-lo.
A l'inrevés d'Enric Huguet, que es considera a ell mateix un artista “sense estil” (per la seva enorme versatilitat, que el converteix en un altre artista d'una rellevància excepcional), Josep Pla-Narbona té una personalitat tan acusada que, com diu en aquest diari un dels seus hereus artístics més distingits, Enric Jardí, “pot canviar de registre, pot fer servir tècniques distintes, però en cada peça, en cada cartell, sigui una il·lustració per a un anunci o sigui una marca, sempre hi trobarem l'autor”. Tal vegada és per això que Pla-Narbona va evolucionar del disseny cap a la pintura, l'escultura i el gravat, però sigui com sigui, en qualsevol de les seves formes d'expressió, allò que trobem en la seva obra es pot resumir en aquesta paraula: plenitud, o goig de la creació i la contemplació estètiques. La capacitat d'organitzar els colors, les línies i els volums d'una manera que no coneixíem o que no esperàvem, i que ens permet una nova mirada sobre la realitat: allò que alguns, encara ara, i per resumir, en diuen bellesa.
