1. La revolta de la pagesia ha aconseguit que un grapat de gent que menja tres cops al dia sense pensar gaire d’on surten els rovells, les patates i el pernil d’uns ous estrellats s’adonin de l’asfíxia d’un sector que anomenem primari i que, en realitat, és imprescindible. Gràcies a la vistosa i endreçada reivindicació, tothom s’ha pogut assabentar que els pagesos tenen un problema de preus estancats des de fa anys i panys, de costos de producció en augment constant, de competència deslleial –europea i global– i, també, d’excessiva paperassa. M’agafo en aquest darrer punt que, segons com, pot semblar una protesta de llepafils. Però una cosa és –diuen– treballar i l’altra és perdre el temps, i la paciència, omplint formularis i instàncies i fulls i més fulls per a qualsevol tràmit. No cal dir com es multipliquen els maldecaps si el que han de demanar és una subvenció, un ajut o el boca a boca per garantir una mínima subsistència. Si ells, que ho pateixen, se’n queixen, segur que tenen raó. Ara bé, aquest mal és comú a molts altres gremis, i gairebé a tota la societat on ens ha tocat viure. És una xacra silent, que s’ha escampat com una taca d’oli, i com que ho sofrim individualment, ningú surt a tallar carrers d’una manera organitzada.
2. Catalunya, amb la sequera, té una emergència nacional. És la gran prioritat d’aquest hivern que ens té amb l’ai al cor i que ja ens afecta a tots, encara que mirem de fer vida com si no anés amb nosaltres. També tenim un Pacte Nacional per la Llengua, igualment necessari com a país, que és a punt de sortir del forn i que ens ha de rescatar de l’atzucac on som. Però no aniria malament que, en algun graó de l’escala de prioritats, hi hagués la voluntat de facilitar la vida a la gent, estalviant-nos un munt de burocràcia. Cap tràmit no és fàcil i tot tendeix al límit de l’absurd. Sempre falta un paper i, quan et penses que ja el tens, la firma ha de ser electrònica i, quan l’aconsegueixes, aleshores la rúbrica ha de ser manual i ha de dur el segell de l’entitat bancària. I la talla de pantalons, que sempre ens acabem abaixant, més amunt o més avall, per complir amb els requisits que ens demanen. Tinguem l’ofici que tinguem, estem fins al capdamunt de la paperassa, de la cita prèvia, del “vuelva usted mañana” i de tanta gestió que ens ofega, ens desespera i treu les ganes de fer coses, fins i tot al més espavilat. Ja s’entén que en nom dels controls i les garanties per no enganxar-se els dits, la cosa pública i les institucions –de tota mena– vulguin curar-se en salut, però si tanta mandanga col·lapsa el ciutadà, estem fent un pa com unes hòsties. La tan promesa “finestreta única” és, tan sols, un reclam electoral. Al segle XXI i amb tanta tecnologia a l’abast, un Pacte Nacional de la Paperassa hauria de ser possible, per fer-nos la vida fàcil i que cadascú es pugui dedicar a la seva feina sense morir en l’intent.
3. La revolta agrària ha deixat, també, un munt de fotografies i de pancartes. Amb dues guerres tan a la vora, la corrua de tractors fent marrada a Barcelona és, de moment, la imatge d’aquest 2024 a casa nostra. En les pancartes, la barreja de realitat i humor és la mostra d’un tarannà propi que s’estima més un fiblada en un lema que repartir mastegots a l’hora de tallar carreteres. Una pancarta deia: “Abans els rucs llauraven, ara ens manen”. Sí, i com que manen, perquè els hem votat, els pagesos van reunir-se amb el president Aragonès i amb els grups polítics del Parlament. En van esgarrapar una pila de compromisos i de bones paraules. Es van reunir amb tots els partits? No. Una vegada més, PP i VOX s’autoexclouen de la democràcia. Ells mateixos són la pròpia línia vermella. Només si manen, accepten les regles del joc. A Catalunya, de moment, semblen molt lluny d’aquesta fita que, tan sols de pensar-hi, fa esgarrifar.
