Llegim que el nou alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha començat a “eliminar l’urbanisme tàctic”, que de seguida els revelaré què coi és, però deixin-me dir, abans, que, sigui el que sigui, el va implantar ell mateix amb la seva exsòcia, ara exalcaldessa. Urbanisme tàctic. Si ho dic amb mala llet és, si fa no fa, allò de pintar els carrers amb rodones de colors. Si ho dic sense mala llet és aquesta idea tan lloable d’intentar que “els veïns i les veïnes” puguin anar a peu.
La primera tinenta d’alcalde, Laia Bonet, i el tinent d’alcalde de Seguretat, Albert Batlle, han presentat “el pla Endreça” (finíssim el nom), que ja us podeu imaginar quines coses pretén endreçar. Ho ha dit la Laia Bonet: “L’urbanisme tàctic s’ha de minimitzar perquè genera confusió”. O sigui que fora rodones del carrer Pelai.
És cert que en aquest carrer tan famós els vianants no ens hi atrevíem, a anar pel carrer pintat de rodones. I això és perquè no acabava d’estar clar per a què servien, té raó. S’hi podia passar sempre? I les bicis també? Sí, sí. Jo podia saber que era per als vianants, però i els de Glovo, que ho sabien? Molt pocs guiris les trepitjaven, també, en part perquè eren lletges. Jo hi vaig passar un dia, per provar, i em vaig sentir com la Sireneta d’Andersen: sentia un dolor profund als peus davant d’aquell element estrany. Entenc que pintes rodones quan no tens pasta per posar panots i fer una vorera més ampla. Però no posar-los, per molta rodona que hi hagi, et fa pensar que ets a la carretera. Com quan tallen la Gran Via per una cursa i hi corres. La sensació és de provisionalitat. L’asfalt no és agradable per passejar.
L'única cosa que em sap greu, d’aquesta reversió, és la creativitat estroncada dels de la brigada municipal. S’ha acabat pintar triangles blaus, rodones blanques i espirals verdes. Aviat tornaran a les avorrides línies discontínues de sempre.
