El Pla Draghi per recuperar la competitivitat de la UE defineix dos plans entrellaçats i complementaris: a) una inversió en àrees concretes del 4% o 5% del PIB europeu / any, uns 800.000 M€/any, i b) un pla per finançar-ho.
Les àrees on invertir són clares: accelerar la innovació (digitalització) –150.000 M€/any–, reduir el cost de l’energia i política de descarbonització (l’energia és a la UE de 3 a 5 vegades més cara que als EUA) –450.000 M€/any–, millorar la productivitat –150.000 M€/any– i reduir les dependències de tercers per la pròpia seguretat en una Europa ara en guerra –50.000 M€/any.
Com finançar-ho és la clau. Si es tenen els recursos, la inversió serà més o menys encertada, però es farà, i el resultat previst s’aconseguirà del tot o en part. Espanya n’és un bon exemple pels 80.000 M€ rebuts de la UE en 30 anys, del 1980 al 2010. La xarxa de comunicacions espanyola (carreteres, ferrocarrils, ports i aeroports) n’és un resultat tangible. Es podia haver fet millor, però la realitat és que hi és.
En principi hi ha dues maneres de finançar-ho. La primera, que els estats membres s’endeutin amb un deute comú i compartit i, per tant, que els fons siguin majoritàriament públics.
Alternativament, que s’estimulin els mercats per fer més atractiva la inversió per al capital privat amb una liberalització i desregulació que la promogui.
La primera seria la solució socialdemòcrata i la segona la liberal. La solució que s’acabi implementant serà, si es fa, una combinació d’ambdues. La magnitud de la inversió i la falta de precedents fa que molts experts ho trobin difícilment viable. Si no es fa, Europa aniria cap a la decadència, no només a llarg termini, sinó a mitjà i curt. Els europeus necessitem percebre els efectes de la inacció per reaccionar. La nostra vida és còmoda perquè la sanitat, l’ensenyament i la jubilació els tenim garantits i la mà d’obra no especialitzada és barata per la immigració. Això ens fa mandrosos per actuar.
La inversió que es proposa no és forassenyada. A la UE la inversió privada és d’un 13% del seu PIB/any i als EUA un 14,5%. Pel que fa a la inversió pública, és del 3,2% del PIB/any a la UE i del 3,6% als EUA. Sobre una inversió total, privada més pública, del 16% o 18% / any, demanar un 4% o 5% més, durant uns anys, per fer créixer la competitivitat, no és impossible ni pel volum ni per la durada de l’esforç (menys d’una dècada). La dificultat no ve per la dimensió del repte, sinó per la desestructuració d’Europa. Esforços comuns d’aquesta importància no tenen precedent i sempre és més difícil començar que continuar.
La qüestió és saber si els recursos mobilitzats produiran els efectes esperats. La modelització de la inversió feta per l’FMI (Fons Monetari Internacional) condueix a quatre conclusions: a) L’increment d’inversió produirà una inflació temporal i moderada a curt termini que desapareixerà a llarg. b) Malgrat que la integració dels mercats de capitals es promogui amb aquestes i altres mesures similars, es necessitaria una reducció del cost de capital per assegurar l’interès dels inversionistes. c) Per estimular la inversió privada calen mesures fiscals ara no previstes, que suposaran una despesa pública que incrementarà el dèficit fins que les inversions produeixin efecte en l’economia. Malgrat això, a la UE aquestes inversions són imprescindibles. Una de les raons de la manca d’inversió dels fons privats a Europa comparat amb els EUA és que la rendibilitat de les inversions és més baixa, lligada al fet que el mercat és més estret. d) L’increment de la productivitat –que serà lenta– unida a la inversió privada, que reduirà el pes de la pública, no serà determinant. Un 2% d’increment de productivitat en 10 anys cobrirà 1/3 de la inversió amb un efecte que només serà sensible a llarg termini.
Aquest és el problema del Pla Draghi: els efectes no seran immediats. Cal confiança en el pla, i avui els ciutadans europeus en tenen poca en els seus governs i en la UE.
Només en els darrers tres anys, la UE ha centralitzat el nivell d’informació del mercat de capitals dels 27 estats membres, preus, rendibilitats, temps i volums, la qual cosa facilita la inversió i la fa més transparent per als inversors. Als EUA aquesta informació està disponible des de fa més de 30 anys. Les mesures similars que s’implementaran per a bons i estocs facilitaran la canalització dels fons privats, que complementaran els fons públics que els estats membres vulguin compartir amb deute emès a nivell de la UE.
La qüestió clau és saber si hi ha fons suficients per finançar el pla. La resposta és positiva. Mirat des de la perspectiva dels actius dels bancs europeus, la proporció d’aquests respecte del PIB de la UE és del 350%, quan per als EUA és del 100% del seu PIB. Mirat des de l’estalvi, les famílies a la UE tenen 1.390.000 M€ i als EUA 840.000 M$. Considerat el palanquejament de les inversions, d’1 a 3 de capital a deute, aquest capital és suficient.
El problema no és, doncs, la manca fons, és la seva mobilització per a programes d’inversió que, encara que sigui baix, tenen sempre risc. Als EUA, amb un mercat de capitals únic, aquesta mobilització és més fàcil que a la UE, on hi ha un mercat de capitals particionat entre els estats membres. El camí que hem de seguir els europeus és clar si no volem perdre el tren de la competitivitat… que fa 20 anys que estem perdent: convertir la UE en una federació d’estats.