Amb el pla del G-20 no n’hi ha prou
La crisi del covid-19 ha arribat en el pitjor moment possible per a la humanitat. Als països més pobres ja els costava complir els seus objectius de desenvolupament en un context d’huracans, incendis forestals i sequeres; i el món només té una dècada per frenar l’increment de la temperatura global i del nivell dels mars i per invertir en models de desenvolupament amb resiliència climàtica.
Les economies avançades tenen els mitjans (encara que no sempre la voluntat) per endeutar-se a bon preu i implementar paquets d’estímul inclusius i ecològics que els permetin reconstruir millor. Però moltes economies emergents i en desenvolupament no tenen aquests mitjans, sobretot perquè els seus governs gasten fins al 70% dels seus ingressos en pagar el deute extern. Aquests països s’enfronten a un dilema: poden gastar prou per protegir la salut pública i reprendre l’economia, o pagar els seus deutes i quedar-se pràcticament sense recursos per afrontar la pandèmia i activar la recuperació econòmica.
Amb la intenció de resoldre aquest problema, fa uns mesos el G-20 va establir la Iniciativa de Suspensió del Servei del Deute (DSSI per la sigla en anglès), que suspèn fins a finals de 2020 la devolució de préstecs oficials bilaterals dels països més pobres; més tard la iniciativa s’ha estès fins a mitjans de 2021. Conscients de la insuficiència d’aquestes mesures, en una cimera virtual celebrada els dies 21 i 22 de novembre els líders del G-20 van adoptar un marc que busca transcendir la suspensió de deutes per oferir un autèntic alleujament del deute als països que inclou la DSSI.
Que el G-20 accepti la necessitat d’alleugerir el deute és benvingut, però el nou marc és insuficient per tres raons. Primer, no reconeix que els països d’ingressos mitjans, on viuen vuit de cada deu persones del món a qui la crisi del covid-19 ha llançat a la pobresa extrema, també tindran problemes per pagar els seus deutes. Segon, el marc no té un pla creïble perquè el sector privat també faci la seva aportació per alleugerir el deute. I tercer, la iniciativa no garanteix que, un cop aconseguida la represa, les economies més pobres emprenguin un camí ecològic i inclusiu, en el qual els governs canalitzin els recursos alliberats per l’alleujament de deute cap al compliment de l’Acord de París sobre el clima i els Objectius de Desenvolupament Sostenible.
Les autoritats han d’evitar plans d’estímul que seran perjudicials per a la gent i per al planeta. Diversos estudis recents mostren que la inversió verda (per exemple, la construcció i readequació de cases i instal·lacions empresarials per ser més eficients energèticament, el desenvolupament de tecnologies innovadores respectuoses amb el medi ambient i la formació de treballadors per fer-les anar) és la manera més segura d’animar el creixement econòmic. L’Agència Internacional de l’Energia i el Fons Monetari Internacional han arribat a conclusions similars; l’FMI mostra que un pla de recuperació verd combinat amb mesures de suport a les famílies serà molt més eficaç que un pla convencional.
Si seguim augmentant les emissions de diòxid de carboni no hi haurà cap economia per salvar després de la destrucció definitiva del sistema climàtic i de les fonts naturals de resiliència. Un estímul econòmic que no giri al voltant d’inversions respectuoses amb el medi ambient no és una inversió a llarg termini, sinó diners llançats a les escombraries i una amenaça per a les generacions futures.
Per això proposem una nova iniciativa integral d’alleugeriment de deute centrada en promoure una recuperació verda inclusiva. Segons aquest esquema, als països més pobres amb problemes de deute importants (segons ho determini una anàlisi millorada de sostenibilitat de deutes feta per l’FMI i el Banc Mundial) se’ls oferirà una reducció dels seus deutes a canvi que es comprometin a alinear les seves polítiques econòmiques i la nova capacitat de despesa amb els objectius climàtics i de desenvolupament.
Així, aquests països obtindran un alleugeriment dels seus deutes amb creditors oficials a Europa, els Estats Units i la Xina, i amb organismes financers multilaterals. Als creditors privats se’ls demanarà canviar títols de deute actuals per un volum més petit de bons per a la recuperació verda. Mentrestant, per als països amb perfils de deute més sostenibles que avui experimenten restriccions fiscals per la pandèmia es podrien implementar canvis de deute per clima o de deute per naturalesa.
Aquesta iniciativa la pot coordinar el G-20 i la pot supervisar un comitè interinstitucional amb participació de creditors públics i privats, les Nacions Unides i representants de la societat civil.
Avui, els grans creditors internacionals destaquen el seu compromís amb l’estabilitat climàtica. La Xina, que ja és el principal creditor bilateral del món, s’ha compromès fa poc a aconseguir la neutralitat en carboni el 2060; i el president electe dels EUA, Joe Biden, vol que el seu país hi arribi el 2050. L’Institut de Finances Internacionals, que representa tenidors de bons privats, es declara promotor d’iniciatives de mitigació climàtica i preservació del medi ambient, així com de les finances socials.
Els dirigents dels països rics tenen una oportunitat històrica de recolzar les seves paraules amb accions. Els països en desenvolupament només poden sortir de la crisi del covid-19 per un camí ecològic cap a la prosperitat si els creditors s’adapten al món postpandèmia. Una nova iniciativa més ambiciosa per l’alleugeriment dels deutes, basada en la solidaritat global, pot ajudar a revertir el recent augment de la pobresa mundial, reduir nocives desigualtats i salvar el planeta per a les generacions futures.
Són coautors d’aquest article Kevin P. Gallagher, director del Centre de Polítiques de Desenvolupament Global de la Universitat de Boston, i Ulrich Volz, investigador superior a l’Institut Alemany de Desenvolupament.
Copyright Project Syndicate