Ens ho explicava la Trinitat Gilbert, a l’ARA. La Guia Michelin, aquest any, per primer cop, atorgava també el premi al millor sommelier de l’Estat. I ha anat a parar al que ja és millor sommelier del món. És Josep Pitu Roca, i així el va anomenar l’Andreu Buenafuente, presentador de la gala (a Barcelona) i així el va anomenar Quim Vila, copropietari de Vila Viniteca, patrocinador del guardó. Sempre que em trobo en Vila li faig la mateixa broma: “Puc dir que tu ets un dels homes que més plaer m’ha donat”. A part d’en Pitu Roca, en Joan Carles Ibáñez, un altre històric, que va ser molts anys al Racó de Can Fabes, ha guanyat el de millor maître de sala. El trobareu al Lasarte.
Donar protagonisme a la figura del sommelier en una guia com aquesta és del tot necessari. Als cuiners els posem cara, com als pintors o escultors, però no als sommeliers, i poques vegades als viticultors. L’èxit del restaurant o, sobretot, el fracàs es deu al cellerista. En Pitu Roca i en Joan Carles Ibáñez comparteixen una rara i lluminosa modèstia. És la modèstia dels cracs.
La crítica o la prescripció de vi encara oscil·la entre la petulància i l’ego, per una banda, i la frivolitat i la brometa, per l’altra. El crític literari, quan fa una crítica, no es posa a enumerar les metàfores o les anàfores del text. El musical tampoc et diu si la cançó és en clau de sol. Però al món de la crítica de vi, encara hi ha crítics que senten la necessitat de perdonar la vida als viticultors. Pitu Roca i Joan Carles Ibáñez, com els grans homes i dones sommeliers que tenim avui en dia a Catalunya, representen el sector del vi amb alegria, ganes de compartir, d’ensenyar, de fer sentir. És una feina dura, sacrificada, una feina que permet aprendre cada dia. Els mestres sempre somriuen quan ensumen. Moltes felicitats, Pitu i Joan Carles.
