El pitjor president espanyol
Mariano Rajoy ocupa sens dubte un lloc dins la història, i és el del pitjor president que ha tingut el govern espanyol en democràcia. Té mèrit, perquè el títol és molt disputat. Felipe González, en la seva joventut, va ser un governant decidit i vigorós, per molt que hi discrepem: amb els anys, s’ha convertit (per fer servir la seva pròpia terminologia) en un gerro xinès antiquat i presumptament fals. Sobre José María Aznar no sé quins qualificatius es podrien aplicar sense caure en el mal gust: ell mateix s’autoadjectiva cada vegada que obre la boca. Zapatero, en canvi, és més discret: gairebé no diu res mai i, quan ho fa, sempre diu una bajanada, com va fer durant els seus dos mandats. Seguesc pensant que era ben intencionat, però no en va encertar ni una.
Obvio els difunts senyors Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo-Sotelo perquè suposo que varen fer el que varen poder, venint d’on venien. Amb una diferència: Calvo-Sotelo va ser irrellevant; Suárez va pilotar uns anys que difícilment resistiria cap governant. Això no treu que tots dos provenien de l’humus podrit del tardofranquisme, i que se’ls notava. Però un va treballar més i millor que l’altre, això sens dubte.
Bé, vull dir que Espanya (o l’estat espanyol, com en vulguin dir) no té motius per enorgullir-se gaire dels dirigents que ha tingut d’ençà de la mort de Franco. Per una cosa o per una altra, els presidents espanyols sempre han estat deficitaris.
Potser això explica que la presidència espanyola hagi arribat a cotes tan baixes com les que representa Mariano Rajoy, el pitjor president que ha tingut Espanya segons diversos mitjans especialitzats internacionals, que van des de Londres fins a Tòquio passant per Nova York. Mai la premsa internacional havia estat tan unànime a l’hora de desqualificar un governant espanyol, i a fer-ho de manera tan dura. Però ara està passant.
Mariano Rajoy, diguem-ho d’una vegada, és una persona absolutament incapacitada per exercir el càrrec que ostenta. Per si hi faltava res, ho certifica el fet que sortís abans-d’ahir a dir que “la crisi ja és una història del passat” i que “aquest Nadal serà el primer de la recuperació econòmica”.
Li hauria de caure la cara de vergonya, però no és així. Espanya segueix sent un problema excessivament voluminós a nivell europeu, amb un índex d’atur criminal i amb una productivitat escandalosament pobra. Els motius pels quals Rajoy i el PP continuen insistint a deixar anar missatges d’autocomplaença s’escapen de la política i parlen més d’alguna mena de problema mental. La inadmissió de la realitat sempre és perillosa i nociva, però quan ve d’algú que té les més altes responsabilitats de govern, es converteix en un drama col·lectiu. Es pot ser de dretes, es pot ser d’esquerres. Però comença a quedar clar que ja no es pot ser un mentider compulsiu i covard. Una cosa és la democràcia i l’estat de dret, i una altra els deliris d’un mediocre i dels seus assessors. Facin el favor d’anar a fer punyetes, si no és demanar massa.