La negociació dels pressupostos generals de l’Estat (PGE) per al 2011 ens dona moltes lliçons. En el pic de la crisi financera, el govern del PSOE depenia crucialment del suport de diverses minories. La més gran era CiU. El govern de l’Estat estava molt disposat a negociar per sobreviure políticament en aquells moments tempestuosos, quan molts governs europeus queien davant l’embat incontrolable de la crisi financera. CiU no va voler entrar a la negociació perquè s’havia d’enfrontar al PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya que s’havien de fer aquell novembre. Sentia que un pacte a Madrid era incompatible amb la competició electoral a Catalunya. Davant la negativa de CiU a pactar, el PSOE es va haver de posar en mans del PNB. Si el PNB hagués seguit la lògica de CiU s’hauria negat a negociar atès que, des de 2009, estava a l’oposició, a conseqüència dels canvis de majories parlamentàries derivades de la il·legalització d’Herri Batasuna i de la formació que l’havia substituït a efectes electorals. Tenia molt bones raons per mostrar el seu disgust al PSOE i per votar mogut per la ràbia d'haver perdut –en favor del PSE– la lehendakaritza i el govern. Però va seguir la seva pròpia lògica, consistent a obtenir el màxim que pogués en benefici de la seva ciutadania. Una lògica que separava la política i els sentiments, per calents que fossin, dels interessos i del servei a la seva ciutadania encara que estigués a l'oposició. A més, no oblidem que seguia havent-hi més de mil bascos presoners a més de mil quilòmetres de casa seva. Amb totes aquestes circumstàncies en contra, que haurien justificat la renúncia de minories catalanes a pactar millores econòmiques a Madrid, el PNB no només va pactar sinó que va aconseguir una de les millors collites d’avantatges econòmics que havia obtingut mai des de l’entrada en funcionament del seu Estatut d’Autonomia. Va posar les bases per a la seqüència, ininterrompuda des del 2012, de governs d’Euskadi amb presidència del PNB.
Aquesta pauta s’ha repetit a totes les tres bandes: 1) el PSOE ha buscat el suport de minories catalanes per a l’aprovació dels PGE; 2) no l’ha obtingut de minories catalanes per raons polítiques, i 3) l’ha obtingut, a un preu més alt, per part del PNB. Recordo, per posar un exemple que encara no és llunyà, que ERC va negar-se a aprovar els PGE del PSOE el febrer del 2019 perquè s’estava en ple judici del Procés, tot i els precs de Pablo Iglesias, que va visitar Oriol Junqueras a la presó per demanar-li suport a la seva aprovació. Eren uns PGE amb molta despesa social i amb molta inversió a Catalunya, prou bons per poder justificar fins i tot una pròrroga davant de l’horitzó electoral del 2020. Tothom veia que Pedro Sánchez buscava excuses per convocar eleccions anticipades atesa la dependència indesitjada de Podem (que tenia 71 diputats) i de les minories catalanes. ERC va preferir perdre la seva influència i els millors PGE que se li oferien des de feia molts anys. Sánchez va convocar immediatament eleccions amb l’excusa que li va oferir en safata ERC, i va aconseguir el que volia: poder governar sol –i tranquil– amb Ciutadans. Entre tots dos tenien la majoria absoluta. Només la infinita presumptuositat d’Albert Rivera, que aspirava a una repetició electoral per superar el PP i substituir-lo com a líder de la dreta, va frustrar aquest resultat i va salvar les minories catalanes de la seva completa irrellevància política al Congrés dels Diputats.
Farem el mateix ara? Escoltant els discursos de Junts al Congrés i el precedent d’haver tombat aquest juliol el sostre de despesa i els objectius de dèficit al costat del PP i de Vox, es veu a venir que tornarà a repetir el mateix vot davant de la mateixa petició del govern central. ¿Votarà Junts en contra dels guanys econòmics i materials que pot oferir als seus ciutadans? Sé que no són prou grans, però ¿quants “bitllets” de centenars o milers de milions d’euros que podrien millorar el benestar de la seva ciutadania estan disposats a perdre? ¿S'adonen que els mals resultats electorals són fruit de l’allunyament de molts votants que se senten desprotegits per aquells que els representen? ¿Que no recorden exemples recents com el de Ciutadans (el 2019) o el d’ERC (fa només sis mesos), que han provocat convocatòries electorals anticipades només per trobar-se amb desastres complets que porten a la irrellevància o a un paper secundari? M’atreveixo a pregar als nostres representants –siguin quins siguin– que pensin bé en els efectes dels seus vots: al Congrés dels Diputats poden tenir conseqüències fatals. Més val votar sí a les decisions menys polítiques però econòmicament rellevants per donar més força a quan es vota no. Alguns pensen que com pitjor, millor, però crec no equivocar-me si interpreto els darrers anys com una demostració que com pitjor, pitjor (per a tots, especialment per als qui ho promouen).
