Llegeixo a l’ARA que les comunitats de propietaris tindran l'última paraula sobre la possibilitat que hi hagi pisos turístics a la seva escala, segons determina el Tribunal Suprem. Caram, quina il·lusió. A més, l’esmentat suprem tribunal decideix també que no caldrà la unanimitat de tots els propietaris, sinó que n'hi haurà prou amb una majoria qualificada de tres cinquenes parts que donin suport al veto. Moro d’amor.
Això em fa pensar que el gran tenidor de pisos turístics el que ha de fer és comprar-se tota l’escala. Així no pateix i pot fer el que li doni la gana. Però també em fa pensar en mi, que soc, mitjançant el banc, propietària rural. Si els de la casa rural del davant, els de la casa rural de més enllà i els de la casa rural del camí del costat volen organitzar festes de cap de setmana que ens rebentin els timpans gràcies a les cançons en primera persona de Shakira, no podem fer-hi res, perquè no vivim en una escala. Els turistes que van cada cap de setmana a Can Collonera, al costat de ma casa, poden fer el que vulguin perquè se n’aniran diumenge a la nit, després de llençar les escombraries a terra, al costat del contenidor. Perquè els senglars hi vagin, no fos cas que llençar-les a dins els provoqués hèrnia irreversible. Llavors, esclar, quan vegin un senglar menjant-se els cucs del camp del veí, i malmetent tota mena de bledes i cols, diran que és “molt cuqui” i que els caçadors són uns malànimes. Els pescadors, no. Els pescadors, no se sap per què, els encanten.
