Pisos amb bitxos
És mig matí. La tele està engegada i va desgranant el previsible menú del dia: pressupostos, sessió de control, Escòcia, Ucraïna i, de postres, el Mundial... Ara connecten amb un carrer de Barcelona: a la porta d'un immoble, uns veïns protesten perquè un fons d'inversió ha comprat l'edifici i els vol fer fora. Parlen veïns que es troben amb pressions dels nous propietaris de l'edifici perquè marxin. Pressions és massa amable per definir-ho: soroll d'obres, trucades, visites, converses desagradables, ultimàtums.
Són persones que paguen puntualment el lloguer mensual (lloguer de renda antiga, en alguns casos) i a qui estan fent la vida impossible perquè marxin de casa seva. Gent que, contracte en mà, no tindrien per què amoïnar-se, però que han entrat en pànic perquè ara es veuen al carrer, sense sostre. No són negoci. Ni persones. A l’ofici en diuen “pisos amb bitxos”.
La notícia d'avui s'afegeix a les d'altres dies: les dels desnonaments dels que no poden pagar el que es van comprometre a pagar, o les d'aquells a qui han apujat el lloguer d'una manera que ja no hi poden fer front. Són notícies que transmeten una sensació de vulnerabilitat general. És com un avís a la població de fins on pot arribar el mercat amb les teves coses i els teus drets.
Aquestes són les situacions que contribueixen a augmentar el malestar general, la desvinculació del bé comú, la confiança en el dret i la democràcia mateixa, perquè tothom veu la injustícia però aparentment no queda cap més opció que la protesta o la resistència heroica destinada a ser silenciada. Són especialment cruels quan afecten persones grans, o soles, o malaltes, o amb fills petits, però són duríssimes amb tothom, perquè revelen la impotència de la política davant les dimensions cada cop més grans del mercat, que és qui mana.