Els resultats del PISA per a Catalunya han estat com un gran roc llençat en aigües estancades; i suposen un primer benefici: ens hem posat a parlar d’educació, no des de la impressió que tot va prou bé i ja fem més o menys el que cal, sinó des de la preocupació de saber que deuen fallar moltes coses, quan els nivells educatius testats estan pitjor del que estaven i per darrere de zones i països que sempre hem considerat més endarrerits que nosaltres. Sembla, doncs, que cal fer una bona pensada sobre l’educació i saber què falla, el perquè dels mals resultats i per on caldria refer el nostre sistema educatiu especialment en els trams obligatoris.
De raons de l’ensopegada –no vull parlar de desastre, terme excessiu per a una qüestió sotmesa a formes d’avaluació tan diverses i problemàtiques– n’han sortit moltes, aquests dies, i la gran majoria són certes, des del meu punt de vista: la primera la desigualtat econòmica i social. Cal tornar-ho a dir: en una societat on 375.500 criatures viuen per sota del nivell de pobresa i un 11,6% tenen carències greus en les seves necessitats bàsiques, com poden pensar que l’escola farà el miracle d’interessar-los per les matemàtiques? Encara hi ha moltes llars a Catalunya sense un sol llibre: ¿ens sorprèn que hi hagi criatures amb baixa comprensió lectora? L’educació no pot igualar situacions tan desiguals, és encarregar-li una feina que no li correspon i que és excessiva. ¿Escola per a tothom és equivalent a igualtat, quan es parteix de situacions tan diverses com la d’excés o carència d’aliments?
Han sortit moltes raons més: la immigració –que indubtablement complica la socialització quan no es posseeix bé la llengua–, la manca d’inversió suficient, les retallades, la poca consideració del professorat... I tant, raons evidents que no necessiten gaire més recerca. Voldria assenyalar, encara, una altra qüestió que he vist menys esmentada en els comentaris que s’han fet i que, en canvi, em sembla fonamental.
Pensem-hi: per a què ha de servir l’educació? Sempre ha estat un mitjà de socialització per reproduir, en les noves generacions, les capacitats i mentalitats de les anteriors. Però què passa en una societat tan canviant com la nostra? Que els models anteriors ja no serveixen. En societats precedents, la majoria de la població havia d’aprendre disciplina, per poder adaptar-se a feines repetitives que no admetien la innovació. D’aquí les pedagogies memorístiques, les llargues sumes, la còpia de frases, les llistes de Reis. No pretenguis inventar: copia, repeteix. Ara estem als antípodes d’aquella situació: els llocs de treball que avui creixen necessiten creativitat, iniciativa, inventiva. No podem copiar models antics, sinó estimular la confiança en les capacitats de cadascú per innovar, justament. L’anterior model educatiu ja no serveix. ¿Vol dir que els nens i nenes no han d’aprendre a llegir o a comptar? És evident que sí, i ho faran si ho veuen útil. De la mateixa manera que han d’aprendre a conduir, a utilitzar un ordinador, a moure’s per la ciutat, i es llancen a fer-ho generalment amb entusiasme, perquè saben que són destreses absolutament necessàries per viure.
No hem desenvolupat prou la reflexió i l’experimentació sobre nous models pedagògics. Catalunya va viure un gran moment educatiu fa un segle; després la foscor. Més tard, gràcies a unes quantes persones, encapçalades per l’Associació Rosa Sensat, es van poder recuperar part dels avenços pedagògics destruïts pel franquisme i formar unes noves generacions de professorat entusiasta, que va fer un gran esforç per a la construcció d’una escola democràtica, catalana, igualitària. Gràcies a aquest esforç ens ha anat prou bé durant un temps.
Però tot això ja és història; calia una nova embranzida per repensar i posar al dia l’educació, en una societat tan diferent de la de fa 40 anys; en un món molt individualista, on s’han posat en dubte gairebé totes les fórmules i classificacions antigues, perquè s’ha considerat, amb raó, que eren opressives. Fa uns 10 anys, aquesta embranzida va produir-se, nascuda de les escoles, del professorat que s'adonava que calia una nova manera d’ensenyar, perquè l’educació ja no pot ser aprendre a repetir el passat, a acceptar les rutines i repeticions. Per raons diverses, aquella onada va quedar extingida, o, almenys, silenciada. No va tenir prou suport de l’administració, que hauria hagut d’ajudar a experimentar els nous mètodes, a garbellar-los, a modificar-los quan calia, a generalitzar-los.
Com sempre que una forta onada no arriba a transformar la realitat en el sentit necessari, es produeix un pas enrere. I així estem. Sempre és més fàcil creure que tot va bé si, simplement, la propera vegada obtenim millors notes al PISA.
