PISA ens despulla
Soc del parer que, gairebé més que els resultats de l’informe PISA, mereixen atenció les reaccions i els comentaris que ha provocat, en la major part de casos, sense haver tingut temps d’analitzar-lo a fons. Certament, dues-centes seixanta pàgines d’alta dificultat metodològica i conceptual són moltes. Però poder reduir tota la complexitat d’un sistema escolar a una xifra per passar-hi comptes és molt temptador. Tothom ha pogut escombrar els seus prejudicis cap a casa. De manera que un recull exhaustiu de les reaccions seria tant o més il·lustratiu dels problemes del nostre sistema escolar, més que no pas els mateixos resultats de PISA.
Per posar-ne alguns exemples, podríem començar per veure les reaccions als països veïns. La revista francesa Marianne titulava “El crash de l’escola francesa” i Le Figaro, “Un enfonsament històric”. A la premsa alemanya els termes eren catàstrofe, commoció, xoc, desastre... No massa diferents del “Catalunya es desploma” d’aquí. I és una comparació elemental entre països que contextualitza millor PISA i el desdramatitza. ¿Ja s’ha dit que la variació de rendiment en matemàtiques entre el 2012 i el 2022, a Alemanya ha baixat 39 punts (a Espanya 11 i a Catalunya, 24)? ¿Sabem que en lectura, en deu anys, els Països Baixos han perdut 52 punts, Catalunya 38 i l’admirada Finlàndia, 34? No és un consol, però referma la idea que vaig defensar fa poques setmanes aquí mateix.
També és pertinent observar les dificultats que la correcció política ha imposat als comentaris sobre els resultats de PISA. Així, l’informe prou fa comparacions entre el que en diu “nadius” i “immigrants”. Però aquí la impossibilitat de parlar-ne obertament obliga a l’ús de termes eufemístics com “nouvinguts”, o a parlar d’”infants vulnerables”. La confusió entre persones nascudes fora d’Espanya, a la “resta” d’Espanya, les estrangeres que no compten perquè s’han nacionalitzat, les que són nascudes aquí però de pares estrangers, i tot sense diferenciar llengües d’origen, complica qualsevol anàlisi. Una investigació d’A. Domingo i A. Bayona del Centre d’Estudis Demogràfics que estudiava la taxa de fracàs escolar a l’escola pública –curs 2015-2016– comparava alumnes nascuts a l’estranger que havien arribat a Catalunya amb més de set anys amb els que en tenien menys de set o que, havent nascut aquí, eren fills de dos pares estrangers. En el segon grup, la reducció del fracàs ja era de gairebé el 50%. Llavors, per què ocultar l’impacte del fet migratori?
Hi ha qui ha posat l’accent en la qüestió molt rellevant de les metodologies docents. Però aquí només puc assenyalar el fet de la sobreideologització dels continguts escolars. Primer, perquè resten atenció als aprenentatges bàsics, que, precisament, són els que avalua PISA. Però encara més perquè no crec en l’eficàcia de les pretensions adoctrinadores de l’escola. Si no va funcionar l’adoctrinament catòlic i franquista a la nostra generació en una societat molt homogènia, per què ho hauria de fer ara amb les ideologies de moda? Quina eficàcia pot tenir l’educació sexual i la difusió de les ideologies de gènere quan els adolescents són empesos de manera imparable cap a la pornografia a través dels mòbils o estan immersos en la hipersexualització generalitzada –en els models més convencionals– de la programació dels mitjans privats i públics o en la cultura del lleure?
Finalment, amb raó, s’ha parlat molt de la qualitat de la formació dels mestres, de finançament o de ràtios a les aules, encara que sense considerar si per reduir-les s’han d’incorporar milers de docents inexperts d’una glopada. I esclar, han aparegut els habituals prejudicis sobre l’escola pública i la privada. Tanmateix, a l’hora de carregar les responsabilitats al govern, que en té i moltes, se sol ocultar la relativa capacitat real que té per reordenar el sistema escolar. L’excés de voluntat normativitzadora dictant noves lleis i l’abús burocratitzador que pateix l’ensenyament són precisament la manifestació d’aquesta impotència de l’administració pública. Una feblesa que es pretén dissimular creant uns controls que donen tanta feina com són fàcils de falsejar. Passar una responsabilitat que és de llarguíssima cocció, gairebé de civilització –cultural, tecnològica, demogràfica...– a l’últim conseller del ram, a una pandèmia o a les restriccions de l'última crisi econòmica global és mala fe. Que ningú no s’enganyi: s’ha arribat a un punt de desori en què les autoritats educatives tindran poc marge per encarar un desafiament en un terreny on s’és més propens a repartir culpes que a assumir responsabilitats.