PISA, els colzes i el respecte als alumnes
Les proves internacionals que prenen el pols a l'educació d'un país (PISA, TIMMS o PIRLS) són tan similars als tests d'intel·ligència que podem sospitar que, en realitat, més que no pas avaluar competències, avaluen intel·ligències. És fàcilment comprovable l'altíssima correlació existent entre els resultats d’aquestes proves i el quocient intel·lectual mitjà de cada país. Totes fan preguntes als alumnes sobre una informació que se'ls ha subministrat prèviament i que demanen l'execució de diferents operacions mentals: comprendre la informació de l'enunciat, retenir-la i comparar-la amb la informació que ja es té a la memòria; dur a terme algun tipus de raonament; trobar similituds i diferències, etc. A més, cal fer tot això a una determinada velocitat. ¿I aquestes operacions no es corresponen, fil per randa, amb els processos cognitius que mesuren els tests clàssics d'intel·ligència?
Aturem-nos en l'avaluació de matemàtiques de la prova de PISA. Situa els joves de quinze anys davant una sèrie de problemes de complexitat creixent per a la resolució dels quals cal anar incrementant, alhora, la complexitat de les operacions mentals necessàries per resoldre'ls.
PISA és com un termòmetre. Així com un número del termòmetre –40º, per exemple– és un índex qualitatiu de la situació sanitària d’una persona, una puntuació a PISA ens indica els límits cognitius d’un alumne per resoldre determinats problemes. És a dir, ens indica fins on arriben els seus recursos intel·lectuals. Els problemes que sobrepassen aquests límits li resulten irresolubles perquè no sap com fer-hi front.
Hem de tenir molt clar que PISA no avalua coneixements sinó l'abast dels recursos intel·lectuals d'un jove. La mitjana d’aquest abast és, per al conjunt dels països de l'OCDE, de 472 punts. La de Castella i Lleó és de 499; la del conjunt d'Espanya, de 473, i la de Catalunya, de 469. Insisteixo: aquest 469 de la mitjana catalana no mesura coneixements, sinó una cosa molt més interessant: la complexitat intel·lectual dels nostres joves de 15 anys.
Com més alta és la puntuació, més alta és també la capacitat per treballar sobre temes abstractes, emprendre tasques difícils (per exemple, trobar el procediment òptim per resoldre un problema complex recorrent a la creativitat i al pensament flexible). Els alumnes dels nivells superiors de PISA posen de manifest el que Jean Piaget anomenava un “pensament formal”. Obtenen puntuacions que superen els 607 punts i són al voltant del 10%. Com més baixa és la puntuació, més limitats són els recursos intel·lectuals d'un jove. Als nivells inferiors trobem els que només poden contestar preguntes senzilles, amb instruccions directes, en contextos fàcils en els quals tota la informació requerida és explícita i les preguntes es poden resoldre amb una operació simple amb nombres enters. Les seves puntuacions no arriben als 420 punts. Són al voltant del 15%.
La distància entre els uns i els altres és de 187 punts. Com que PISA diu que una diferència de 25 punts equival a la d'un any escolar, facin comptes.
Els del grup superior són capaços de desplegar operacions de segon ordre (que versen sobre proposicions basades en conceptes). Els de l’inferior, només saben realitzar operacions de primer ordre (que versen sobre dades concretes). Els primers tenen un pensament formal; els segons, un pensament concret. PISA assumeix els postulats epistemològics de Jean Piaget.
Observem ara què passa a Catalunya a partir d'una seqüència de dades. A continuació trobareu els anys dels diferents informes PISA acompanyats de dos números separats per una barra. El primer número és el percentatge d’alumnes amb un pensament formal. El segon, el percentatge d’alumnes amb un pensament concret. Fixem-nos en les trajectòries. 2009: 11/9; 2012: 9/20; 2015: 8/20; 2018: 9/22; 2022: 5/30.
Si la intel·ligència fos un tret genètic inalterable, tindríem motius per a un pessimisme inconsolable. Però s'assembla més a una goma amb un ampli coeficient d'elasticitat que es pot millorar amb l'exercici intel·lectual. La mala notícia és que per exercitar la intel·ligència necessitem alguna cosa sobre la qual exercitar-la, és a dir, coneixements, i avui els colzes es consideren eines intel·lectualment obsoletes. Però, ens agradi o no, els colzes són els nostres aliats. Per això porto al meu cor aquella humil escola de Cúcuta, a la frontera de Colòmbia i Veneçuela, que quan em va convidar a fer-hi una xerrada em va posar una condició taxativa: “Sisplau, respecti els nostres alumnes. No els ho posi gaire fàcil”.
